Nota dels autors: Per gaudir d'una millor experiència, recomanem visualitzar el reportatge amb el navegador Chrome i des de l'ordinador.

Les imatges que deixa una guerra sempre són horripilants: edificis ensorrats, crits d’auxili, l’amenaça de les bombes, cossos sense vida, hospitals saturats. En definitiva, desesperació, ruïnes i mort. Aquesta és la realitat quotidiana de molts sirians, o ho era fins que van aconseguir abandonar el país. Cap d’ells es podia imaginar un escenari tan devastador quan el 2011 els carrers de diverses ciutats es van omplir de manifestants reclamant democràcia. En altres països, com Tunísia, aquestes protestes havien acabat amb la dictadura. A Síria hi havia la mateixa esperança i el mateix desig, però el moviment revolucionari va acabar conduint cap a una guerra civil que ja fa vuit anys que castiga el país.

La violència pot contestar-se amb violència, però això només eternitza el conflicte i alimenta aquesta roda de devastació, sang i mort. Davant la força amb què el règim de Baixar Al-Assad va reprimir el moviment revolucionari, diversos sirians van escollir una altra mena de resposta, l’art, i van estendre el missatge de la revolta arreu del país. D’altres van trobar en la cultura una motivació per despertar-se cada dia i fer front a la realitat que sacsejava Síria, fos des de l’exili o des de la seva terra natal.

En qualsevol cas, l’art va florir per denunciar situacions injustes, per fer el dolor més suportable, o bé per crear un espai a l’interior de cadascú on no poguessin arribar el so de les bombes, la ràbia ni la por. En definitiva, un art de l’esperança, que demostra que més enllà de l’horror podem crear nous camins: un art per sobreviure.

Abans que esclatés la revolució, Síria havia viscut 40 anys de dictadura, primer sota Hafez Al-Assad, i després amb el seu fill Baixar. Un règim que prohibia parlar públicament sobre temes relacionats amb la política, la religió i el sexe perquè considerava que podien desestabilitzar l’equilibri del partit Baath, la formació oficial. Aquestes restriccions es traslladaven a l’escena artística nacional, en què qualsevol activitat cultural havia de ser autoritzada pel govern, segons relata l’artista Maymanah Farhat a la revista Afkar/ideas, publicada per l’Institut Europeu de la Mediterrània.

El contingut de les obres passava diversos filtres abans de veure la llum. Molts artistes s’autocensuraven per tal de superar-los a la primera. D’altres intentaven desafiar les regles i n’acabaven pagant el preu, sent detinguts o interrogats. Acostumada a aquestes restriccions, la societat siriana tampoc acceptava “idees rebels relacionades amb l’art”, assegura el comissari d'exposicions sirià Humam Al-Salim.

El règim, doncs, confinava la cultura a l’àmbit privat, impedint que jugués algun paper destacable en la vida pública, segons explica l’intel·lectual i crític sirià Yassin al-Haj Saleh a l’obra-compilació Syria Speaks (Malu Halasa, Zaher Omareen, Nawara Mahfoud, 2014). Durant dècades, el també politòleg considera que els grans influents en la societat siriana han estat el poder polític i militar.

El panorama artístic a Síria abans de la revolució també estava marcat per un fort academicisme que condemnava totes aquelles expressions artístiques dissidents que busquessin qualsevol tipus de renovació. L’art que fomentava el règim i que s’ensenyava a les universitats era tradicional i realista, més aviat clàssic, i no deixava espai per a la creativitat ni la llibertat.

El 2011, molts artistes van trobar en la revolució l’oportunitat d’alliberar-se de les restriccions del règim i experimentar un art sense límits. La cultura es va convertir en una eina per exigir democràcia en les multitudinàries manifestacions en forma de pancartes, grafitis, cançons, llenços o vídeos. Fins i tot gent sense experiència artística va començar a descobrir-se amb aquest esclat de llibertat.

Entre 2011 i 2015, gairebé tots els artistes es van traslladar al Líban. Com explica Humam Al-Salim, l’escena artística es va reconstruir en aquest país, i es va centrar sobretot en mostres sobre el conflicte sirià, que van gaudir d’una acollida entusiasta entre el públic libanès.

Amb tot, el Líban es va acabar cansant d’aquest tipus d’art. Com relata l’artista Maymanah Farhat a “En el tiempo del cinismo y el duelo” (revista Afkar/ideas), la situació interna del país va empitjorar, i els artistes sirians, a falta d’un mercat interessat en les seves obres, es van obligar a buscar un altre lloc on començar de nou. Al principi, molts van optar per assentar-se a Istanbul o a Dubai, però la majoria va acabar venint a Europa, sigui com a sol·licitants d’asil polític o amb un visat.

Actualment, Alemanya és el país que més artistes sirians ha acollit després del Líban. Aquesta tendència es va consolidar l’estiu del 2015, quan l’Oficina Federal per les Migracions i els Refugiats (BAMF) va anunciar que suspendria les expulsions de persones indocumentades als seus països d’origen. A la pràctica, l’Estat alemany es va comprometre a concedir asil polític i permís de residència a tots els exiliats sirians.

És per això que a grans ciutats com Berlín trobem assentada una comunitat siriana molt forta. Els artistes, per la seva banda, han trobat ONGs que els ofereixen suport per organitzar exposicions artístiques o altres activitats. També col·laboren amb institucions governamentals, escoles d’art i altres organitzacions.

L’arribada a Europa els ha permès conèixer millor les propostes de l’art contemporani, com les instal·lacions, les performances, l’art conceptual, l’experimentació amb diversos estils… Totes aquestes opcions no existien oficialment a Síria -estaven reduïdes a manifestacions individuals- i conèixer-les va eixamplar els seus horitzons artístics. De fet, molts asseguren que qualsevol artista sirià hauria de sortir del seu país per explorar amb llibertat l’escena artística internacional i trobar la seva pròpia veu, lluny de la mirada del règim.

Aquesta distància permet a alguns artistes utilitzar la seva obra per fer front als traumes de la guerra. En aquest sentit, Arantxa Vilar, coordinadora del Màster d’Art-teràpia a l’Institut Superior d’Estudis Psicològics (Barcelona), explica que l’art pot ser una eina molt positiva per guarir l’esperit: “Davant un esdeveniment traumàtic, puc utilitzar el meu joc creador per crear alguna cosa on abans no hi havia res, construint una altra realitat que m’ajudi a viure d’una forma millor”.

Per ella, aquesta nova realitat que forma l’art es troba més enllà de les fronteres del llenguatge verbal, i permet expressar les nostres emocions d’una forma més sincera, “arribant allà on les paraules no poden”.

Per aquest mateix motiu, l’impuls artístic pot ser un gran aliat per superar el bloqueig emocional. Nabil Sayed, psiquiatra d’origen sirià establert a Almeria, comenta que l’art pot ajudar a fomentar “capacitats resilients”, és a dir, mecanismes psicològics per adaptar-se a situacions adverses i conviure amb un dolor que, tot i no estar ja en guerra, continua perseguint a molts artistes.

La integració a Occident sempre és un repte. Molts artistes es pregunten si és legítim modificar el seu estil original per incloure les propostes de l’art contemporani occidental. Implica això que estan perdent les seves arrels? O és positiu girar l’esquena a tota aquesta herència perquè més que arrels eren cadenes?

En aquest sentit, destaca el projecte de Rashida Triki, una artista de la Universitat de Tunis que ha creat el terme “modernitat identificadora”: la seva producció artística vol assumir les formes convencionals de la tradició artística aràbiga -la puresa de les formes, la geometria, la importància del decorativisme, la presència de la cal·ligrafia i l’autonomia del color-, però alhora vol beure dels nous estils occidentals, establint un diàleg entre els seus orígens i l’art contemporani occidental.

D’altra banda, molts artistes sirians senten que el públic occidental només accepta el seu art perquè està relacionat amb la guerra siriana o perquè donen suport a la revolució. En aquest sentit, algunes organitzacions i galeries d’art han adoptat termes com “art de refugiats” per promocionar les seves obres. Sovint temen que això signifiqui que les galeries occidentals exposen les seves produccions no per la qualitat artística, sinó perquè volen donar suport a la integració dels refugiats a Europa.

La guerra de Síria i l’exili d’una part important de la població han afectat la manera en què els artistes produeixen el seu art, de la mateixa manera que han influït en la seva forma de viure. Molts d’ells han hagut d’aprendre a nedar a contracorrent, a esquivar els obstacles, a adaptar-se a situacions noves i estranyes. A alguns els hem pogut donar veu en aquest reportatge. Perquè ells són la veu de la Síria més real, la més allunyada dels estereotips. Cadascun d’ells explica una història diferent i amb mitjans diversos, una història de com s’han enfrontat al conflicte i a la pèrdua. Tots aquests artistes són experts en l’art de sobreviure.