Mohammad Abu Hajar

01 Rap polític

Nascut a Tartous, el Mohammad Abu Hajar és una de les primeres cinc persones que es va dedicar al món del rap a Síria. Tot va començar quan va descobrir l’internet. El Mohammad tocava el piano des que era petit, però formava part d’una banda que sempre interpretava temes de la coneguda cantant libanesa Fairouz. “Conec quatre generacions que havien estat fent això, i jo ja n’estava tip -confessa-. Buscava alguna cosa diferent”. L’arribada d’internet a Síria li va obrir un món de possibilitats.

En el ciberespai, va conèixer una cançó de hip-hop en anglès sobre Palestina. “Vaig intentar aprendre anglès a partir d’aquest tema, però després em va començar a agradar el ritme”, recorda el Mohammad. Va ser arran d’aquesta cançó que va decidir buscar si existia alguna cosa de hip-hop en la seva llengua materna, i la va trobar: el grup de música Dam, de Palestina, produïa temes de reivindicació i denúncia en àrab. Segons el Mohammad, el rap significava un gran canvi en la natura de la música que emergia del món àrab.

D’aquesta manera, el 2003, amb 16 anys, el Mohammad va sentir-se cridat pel món del hip-hop, i va començar a entrenar-s’hi. “No hi havia gaires sirians que coneguessin el hip-hop, però m’agradava”.

Un any després, el cantant va escriure la seva primera cançó, que se centra en la invasió americana d’Iraq, i “l’opressió dels pobles àrabs”, diu. La va gravar a casa, amb mitjans propis: “No hi havia estudis de gravació que em poguessin permetre fer una cosa així”.

Molts intel·lectuals i músics sirians no volien acceptar que el rap és un estil de música i, davant d’això, el Mohammad responia produïnt més cançons per establir una escena de hip-hop siriana.

La primera cançó del Mohammad parlava d’“ideals generals”, explica, però el 2005 en va fer una altra, aquesta vegada endinsant-se en detalls sobre els crims d’honor, assassinats comesos en el si d’una família per protegir el prestigi d’aquesta. Les víctimes solen ser dones que han mantingut relacions sexuals fora del matrimoni, que s’han divorciat, etc.

Ben aviat l’artista va adonar-se que no podia tirar endavant aquest estil de música tot sol, que necessitava una comunitat de rapers. Per això va crear una web, Syrian HH, i a través d’aquesta va conèixer molta gent que també estava produint rap, però que només el compartia amb un cercle d’amics petit.

Arran d’aquesta plataforma va néixer Mazzaj, el grup de música on el Mohammad ha crescut com a raper durant anys amb dos artistes més, Alaa Odeh i Hazem Zghaibe. “Vam decidir crear aquest grup per necessitat, perquè no podem treballar com illes”, justifica el músic. Segons comenta, els dos altres rapers no estaven polititzats, però “el hip-hop els va ajudar molt en el procés de politització”.

Amb Mazzaj, els tres artistes van passar anys cantant per la “llibertat”, explica el Mohammad. Van produir diverses cançons, com In Which Law (‘En Quina Llei’), on criticaven l’estat d’emergència i la corrupció enquistada a Síria. El raper de Tartous es decantava per la crítica de les normes socials i polítiques del país, i de l’escena política siriana, així com la invasió d'Occident en els àmbits militar i econòmic.

L’interès pel rap va anar lligat amb una creixent politització del Mohammad. Mentre començava a desafiar l’escena musical siriana amb les seves primeres cançons, també reptava l’escenari polític. No només per l’elevat contingut ideològic de la seva música, sinó que també a partir de l’activisme polític i afiliant-se a un partit d’esquerres de l’oposició.

El Mohammad explica que abans de la revolució no hi havia cap partit legal a Síria, ni tan sols els aliats del règim, perquè no existien lleis que regulessin les formacions polítiques. “Establir partits era il·legal en si mateix, però n’hi havia vuit, majoritàriament nacionalistes socialistes, que estaven protegits per l’Estat”, comenta. L’artista es va afiliar el 2005 a una formació que s’havia escindit d’un dels principals partits comunistes cinc anys abans. Comptava amb un diari amb què donaven a conèixer pensaments marxistes al moviment d’esquerres sirià, i demanaven democràcia i més canvis econòmics i polítics al país.

“La nostra relació amb l’Estat no era estable -explica el Mohammad-. Sabia qui érem, i volia poder atacar-nos sempre que ho volgués, poder arrestar-nos”. El mateix any que va afiliar-se al partit, el cantant va participar en una protesta a Tartous que el govern va reprimir de manera violenta. “Érem només 40 activistes i ells ens van atacar amb uns 100 homes armats”, assegura. Aquesta història es va repetir diverses vegades: amenaces, violència, repressió, detencions. El 2008, després de passar per la presó com a conseqüència d’una manifestació a la ciutat costanera de Latakia, el Mohammad va decidir marxar a estudiar Economia a Jordània.

02 Orgasme

“El moment en què per primer cop vaig participar en la protesta va ser l’orgasme més gran que he tingut mai a la vida”, confessa el Mohammad. La revolució el va inspirar per escriure Holy Ecstasy (‘Èxtasi sagrada’) , una cançó on descriu el moviment revolucionari que demanava “una Síria democràtica i segura”, segons l’artista.

La revolta va permetre que el Mohammad pogués expressar “més honestament allò que volia”. El rap, el 2011, s’havia convertit en un estil de música més reconegut i que es produïa amb més qualitat. Havia deixat de ser un joc que es compartia només amb amics propers, i havia irromput en l’esfera social i política.

Amb la revolució, el Mohammad va deixar el partit per participar en comitès locals de coordinació. “El nostre partit, com tots els de l’oposició, no va poder satisfer la demanda de la joventut que ocupava els carrers”, justifica.

El 12 de març del 2012, el Mohammad va publicar Political Statement (‘Declaració Política’), un tema amb què sentenciava que els sirians “havien estat alliberats”. Dos dies després, la policia el va detenir i a l’interrogatori li van preguntar sobre aquesta cançó. El preu de l’activisme polític i la música reivindicativa va ser de dos mesos de presó. Setmanes després, l’11 de juny, el règim va intentar detenir-lo de nou, però el cantant ho va poder evitar abandonant el país que l’havia vist créixer.

Amb un visat, el Mohammad va poder volar fins a Roma i estudiar Economia Política, un dels seus somnis. No va arribar a Europa ni creuant el Mediterrani amb pastera, ni travessant els Balcans: “Vaig venir en avió, així que no compleixo la regla del refugiat que ha arribat en barca… Quan ho dic, la gent em contesta que llavors realment no soc un refugiat”, explica amb un riure sarcàstic.

El Mohammad es considera un “artista sirià a l’exili”. De fet, l’etiqueta de refugiat és un rètol amb què no s’hi identifica. “És una aproximació eurocèntrica -sosté-. Entenc que se’ls pregunti a alemanys blancs sobre els refugiats, perquè la seva vida ha canviat amb l’aparició d’aquestes persones en les seves vides, però no a mi, no em representa”.

03 Estigmes

El 2014 l’artista va decidir desplaçar-se a Berlín perquè hi estava creixent una comunitat siriana important que atreia molts artistes. L’arribada a Alemanya li va fer replantejar la seva concepció de la música i com s’entenia a si mateix. Com a resultat, el seu rap va experimentar molts canvis. Durant tres anys, va procurar no involucrar-se en el tema de la crisi dels refugiats. “Em centrava en Síria i em distanciava de qualsevol cosa que passés a Alemanya”, comenta.

Però es va veure empès a parlar de la vida a la ciutat berlinesa i del seu camí. A Homeland (‘Pàtria’) el Mohammad vol remarcar la idea que no són “refugiats per coincidència”. L’artista denuncia que els mitjans de comunicació mai havien parlat dels sirians fins que aquests van arribar a la costa mediterrània: “Intentava dir que la nostra història no començava aleshores, sinó que abans, i que estaven ignorant la principal raó; per què els refugiats són creats”.

Amb Homeland, el Mohammad també posa llum als entrebancs que els sirians es troben quan arriben a Berlín. L’artista se centra en el “racisme a Alemanya” i en el concepte d’integració. “Assumeixen que la manera com els alemanys blancs viuen és la normativa, i que ens hi hem d’integrar nosaltres”, comenta. El raper, que no comprèn el significat d’aquesta idea, ho compara amb els camps de concentració: “En lloc de matar els qui són diferents, els forcem a assimilar-se, sempre els demanem més: primer, que parlin l’idioma; després, que es treguin els hijabs; i més tard, alguna cosa més, fins que tots siguem el Michael Jackson, canviant-nos el color de pell”, afirma, contundent.

El Mohammad ha participat en diversos festivals a Alemanya amb el seu rap. En una ocasió, una persona va assenyalar que el seu estat era “incert”, que ell representava “la incertesa”. Això el va xocar, perquè en aquell moment ell estava completament segur del que volia: era part d’una lluita col·lectiva per la llibertat, i volia tornar a casa quan aquest combat acabés. I, malgrat això, la gent el percebia com algú insegur, incert, amb un futur ple de dubtes.

Aquest xoc i la ràbia de sentir-se constantment estigmatitzat van conduir el Mohammad a escriure una nova cançó, Uncertain State (‘Estat Incert’). “Parlo de les institucions artístiques europees, que ens tracten com si haguéssim d’encaixar en el paper d’un mico perdut en un laberint -explica-. Rebutjo el paper d’un mico perdut en un laberint, però em trobo en un embolic encara més complicat”.

Un altre dels conflictes amb què el Mohammad es va topar a Berlín és que diverses persones intentaven donar-lo a conèixer per ser un sirià ateu que es dedicava al hip-hop, dues característiques que per molts són considerades “properes a les normes occidentals”. “L'ateisme no va néixer a Europa, i el hip-hop no el van començar blancs”, emfatitza l’artista.

Per desafiar aquells que l’admiraven per fer “quelcom occidental”, el Mohammad, amb uns amics, va crear un laboratori de rap oriental, hip-hop amb ritmes orientals. La gent se sorprenia que celebressin la seva cultura en lloc de desafiar-la, explica.

Immers en un bucle de ràbia, frustració i desesperació, el Mohammad va abandonar la música durant dos anys. “L’art és per provocar i desafiar les normes, i si podia ser tan fàcilment estigmatitzat i gentrificat per les institucions artístiques, no estava reptant res -afirma-. Tenia més sentit fer hip-hop a Síria, on provocava l’Estat, la societat, els costums, la família”.

Si bé és veritat que sovint el Mohammad havia utilitzat el rap com a eina per transformar la seva “ràbia personal”, de sobte ja no ho podia fer. No tenia res a dir, i no podia produir música. “No sé si la música ajuda quan arribes al fons d’una depressió o de la desesperació psicològica, però per mi no ho va fer”, reconeix. L’artista afegeix que durant aquella època va fer alguns concerts, però “sentia que no hi havia connexió” entre ell i la gent: “A vegades desitjava fer fora l’audiència perquè veia que no entenien el que estava dient”.

Després d’aquests anys de bloqueig, i mentre estudia un Doctorat en Estudis de Post-Desenvolupament centrat en l’efecte de les ONGs en l’activisme sirià, el Mohammad ha decidit reprendre la música. Amb un artista alemany d’origen polonès està treballant en el primer àlbum d’un projecte anomenat Ausländerbehörde , que significa ‘Oficina dels Estrangers’ en alemany. Barrejant molts elements electro, volen transmetre la idea que tenen “tot el temps per als alemanys blancs”, que estan “atrapats”, i demostrar “què significa la integració” per ells de manera irònica, explica el raper.

A banda d’això, el músic també continua participant amb Mazzaj, tot i que admet que “és un període molt transicional pels artistes sirians”. “És un moment de reflexió perquè l’esperança col·lectiva s’ha esvaït -sosté-. Ens trobem en la postesperança, la postrevolució”.

Fins fa un parell d’anys, el Mohammad somiava poder tornar a Síria. “Vivia per això, però esperar era depriment”, recorda. Finalment, va desistir d’esperar: “ L’esperança és una cadena, perquè esperar-la no és realista -considera-. Prefereixo treballar a partir de la desesperació que no a partir de l’esperança”.

Ara, la postura del Mohammad pel que fa a Síria és clara: “No hi ha esperança, no només per la revolució”, afirma, categòric. Però el moviment revolucionari que va omplir els carrers de Síria fa vuit anys no ha desaparegut del tot, encara. Almenys, no s’han esvaït els canvis que va desencadenar en la societat siriana. La revolució del 2011 va impulsar el hip-hop a deixar d’estar confinat en l’àmbit privat i a convertir-se en un estil de música popular, idoni per ser produït amb pocs mitjans i fins i tot a vegades per ser entonat en les multitudinàries manifestacions.

Mohammad Abu Hajar

Raper