AHMAD ISMAEL
Pintor
“Dibuixar em permet concentrar-me en el
meu futur i no tant en el passat”
01
Capsa de colors
“Dibuixar em permet concentrar-me en el
meu futur i no tant en el passat”
L’Ahmad no es considera un artista. Quan era petit li agradava calcar els còmics que es comprava, i també solia fer petites escultures de fang que es trencaven dies després perquè ningú li havia ensenyat a fer-ne. Més tard, quan va començar la universitat, es va comprar una capsa de pintures més professional, però mai va tenir la intenció de presentar les seves obres al públic o de participar en exposicions. “Per mi era només un passatemps -explica-. Si hagués rebut més estímuls, potser hauria estat diferent”. Per ell, ser artista a Síria era un somni impossible, perquè “no hi ha suport per fer art ni des dels mitjans de comunicació ni des del país”.
Nascut a Damasc i de pares palestins, l’Ahmad va estudiar Periodisme a la universitat. En aquella època també treballava al sector de la construcció per poder pagar-se la matrícula. Era una vida atrafegada, però “normal”, com recorda el jove. Totes les pintures que feia les guardava a la seva caixa de colors, sense ensenyar-les a ningú, perquè no volia tenir problemes amb la censura: “A Síria no podies manifestar la teva opinió. Si una peça hagués pogut afectar la meva vida, l’hauria estripat per protegir-me a mi i a la meva família”, afirma amb contundència.
Quan va esclatar la revolució, l’Ahmad va decidir no prendre-hi partit. “Jo no tenia cap opinió política, perquè allà el dret a l’expressió és considerat un crim”, sosté. La seva neutralitat, però, va ser posada a prova un matí d’octubre del 2012. Ell es dirigia cap a la universitat, com cada dia, quan els soldats d’un punt de control militar proper li van demanar la seva documentació i la van estripar davant d’ell. “Vam tenir una petita discussió -recorda-. Un dels soldats em va dir que em deixava marxar, però que si m’atrevia a tornar no em permetria anar a casa meva”.
Aquest incident el va fer canviar de parer i va decidir marxar de Síria. Abans, però, havia de pensar què fer amb la seva preuada capsa de pintures i amb totes les seves obres. “Al final li vaig donar la caixa a una altra persona a la qual també li agradava molt dibuixar -explica l’Ahmad-. Però va morir a la guerra”. Ara mateix, l’Ahmad sap que la seva capsa està perduda i que probablement no tornarà a veure els seus dibuixos mai més.
La seva primera parada del camí va ser el Líban. Allà va estudiar Ciències Polítiques durant tres anys, i després es va traslladar a Turquia per la via terrestre, travessant de nou Síria i reunint-se amb la seva família per poder emprendre plegats el viatge a Europa. Van començar el trajecte sense el pare, que al principi del conflicte bèl·lic va morir.
Quan van arribar a Grècia, després de passar per l’illa de Lesbos, la família es va instal·lar al camp de refugiats de Nea Kavala, situat a 20 quilòmetres de la frontera amb Macedònia. Allà, l’Ahmad va decidir unir-se com a voluntari a la Creu Roja. Una de les seves funcions era la de recollir informació sobre les experiències dels refugiats per poder esbrinar com els podien ajudar. Aquestes històries el van inspirar per tornar a pintar: “Dibuixava com aquestes persones havien perdut els seus éssers estimats durant el viatge, com intentaven travessar la frontera o com la policia turca els assassinava per impedir que entressin -assenyala el pintor-. Això em va influenciar més que la meva pròpia història”.
Les experiències dels refugiats van inspirar l'Ahmad // Cedida per Ahmad Ismael
Mentre l’Ahmad era al camp va conèixer la Kayra, una voluntària que contactava amb artistes sirians i intentava aconseguir-los suport financer. També es dedicava a organitzar exhibicions en altres països. Conèixer-la va significar un canvi important en la seva vida com a artista: “Des d’aleshores vaig començar a pintar més perquè la Kayra em donava suport”. L’Ahmad encara està en contacte amb ella, i ha aconseguit vendre alguns dels seus quadres.
Després d’un temps al camp, la família de l’Ahmad va participar en un programa de relocalització que els va destinar a la ciutat de Vitòria-Gasteiz, al País Basc, on van arribar el juny de 2016. D’allà es van traslladar a Alemanya, on van viure nou mesos, però després d’aquest temps el germà gran de l’Ahmad va ser deportat de nou a Espanya, concretament a Barcelona, i l’Ahmad va decidir seguir-lo.
Des d’aleshores, la família està dividida: l’Ahmad i el seu germà gran viuen a Barcelona, mentre que la mare i la resta de germans viuen a Alemanya.
A Barcelona, l’Ahmad porta una vida tranquil·la, tot i que darrerament més ocupada perquè ha començat a treballar. Dibuixa una mica, treu a passejar la seva gossa i està inscrit a un curs per aprendre català, al qual va dos cops a la setmana. També es dedica a cuidar l’àvia de la seva dona, la Laura, una jove catalana que sempre l’ha animat a fer públic el seu art: “Crec que fins que no se senti segur, fins que no hagi de dependre de mi o d’altres persones, no podrà expressar tot el que porta en el seu interior”, sosté.
Ara mateix, els dos són parella de fet, i esperen que l’Ahmad pugui aconseguir el permís de residència com a ciutadà estranger, un procés administratiu molt llarg en el que porten inmersos des de fa mesos. En aquesta situació, la Laura comenta que han intentat buscar llocs on ell pugui exposar les seves pintures. “Ell es mostra molt indecís, i es pregunta què pot pintar, què pot interessar a la gent”, explica.
L’Ahmad no se sent còmode mostrant les seves obres al públic, però això no vol dir que en la intimitat no continuï pintant. Especialment, li agrada dibuixar escenes dels seus viatges i pintures de protesta que recorden totes les persones que han estat empresonades injustament. En aquest sentit, destaca un dibuix seu que representa una tanca fronterera que, a l’altre costat, amaga l’esperança.
Una frontera vallada que, a l’altre costat, amaga l’esperança // Cedida per Ahmad Ismael
Una altra obra que li agrada molt és un retrat que mostra el patiment de les dones a la guerra i la seva il·lusió per un món millor.
D’aquesta manera, a més, l’Ahmad pot expressar les seves emocions i dialogar amb els traumes de la guerra. Des del 2011, ha perdut 13 persones de la seva família, uns records que encara avui el persegueixen: “Dibuixar crea un espai que m’aïlla de la resta del món i m’ajuda a concentrar-me en el meu futur i en les meves esperances en comptes de pensar tant en el passat”, indica.
Una altra activitat que l’apassiona és copiar les obres dels grans mestres de la història de l’art, especialment Leonardo da Vinci i Pablo Picasso, els seus models com a pintors. “Aquests quadres t’ajuden a tenir noves idees, t’ensenyen com barrejar els colors i com crear coses boniques -exposa l’Ahmad-. Les arts antigues tenen molta història, i t’ajuden a entendre els colors reals. Les arts noves, no en tenen gaire”.
Còpia de Les Senyoretes del carrer d'Avinyó, de Pablo Picasso // Clàudia Ferràndiz
Encara que finalment es decidís a mostrar les seves obres al públic, l’Ahmad considera que això no ajudarà als sirians: “Els artistes poden explicar la situació de Síria, però això no millorarà les vides dels que s’han quedat allà”, afirma el pintor. Tanmateix, creu que l’art pot ajudar a entendre moltes coses que han passat al país, especialment “la situació psicològica i com ha estat afectada per la guerra”.
Ell mateix afirma que la seva evolució psicològica es pot veure a través de les seves pintures. Durant la guerra les obres eren molt fosques, i sovint representaven soldats, violència i punts de control militars. Però quan va sortir de Síria va començar a sentir “més esperança”, i per això les pintures tenen ara més vitalitat i claredat. “Abans tots els meus dibuixos tractaven sobre la foscor i la nit, però ara són molt més colorits”, explica.
Després de la foscor, de la por i dels horrors de la guerra, l’Ahmad ha aconseguit sortir a la llum, on s’ha trobat un món ple de colors que, tot i que encara l’està descobrint, ja ha decidit no abandonar.
