“No esperis que et rebin amb una catifa vermella” és una frase que l’Anwar Al Atrash, nascut a Damasc el 1979, ha sentit moltes vegades. Abans d’arribar a Alemanya, on encara viu, l’havia llegit a internet. La utilitzaven alguns alemanys quan comentaven l’arribada de refugiats al seu país. Una vegada, ja a Europa, la va sentir en una oficina d’immigració. Però va ser quan li va dir un altre refugiat -un amic que, com ell, havia patit els prejudicis i les dificultats de l’exili- que va pensar que havia de tractar aquesta situació a través del seu art. Així va néixer Red Carpet (‘Catifa vermella’), una performance en què l’Anwar se situa davant d’una estora vermella, de peu, mentre recita un monòleg sobre els prejudicis que acompanyen aquesta expressió.
Red Carpet ('Catifa vermella') // Imatge cedida per Anwar Al-Atrash
Aquest és només un dels exemples de l’evolució artística que ha experimentat l’Anwar des que va venir a Europa a finals del 2015.
Treballant des dels 10 anys per ajudar la seva família després de la mort del seu pare, va aconseguir estudiar Belles Arts a la universitat. Malgrat això, va haver de combinar el seu treball com a artista amb feines en el món del disseny gràfic i de la producció audiovisual per poder sobreviure. Així, va acabar a Abu Dhabi com a freelance, des d’on va venir a Europa.
A Síria, el seu art era molt més acadèmic, i no havia utilitzat el vídeo com a mitjà artístic, ni havia fet performances o instal·lacions. Segons explica, a les universitats del seu país s’ensenya art d’una manera clàssica, centrada en la pintura i l’escultura, i l’art contemporani no hi té cabuda. Assegura que “com a estudiant o com a artista, tu has de fer un esforç personal per apropar-te a aquest tipus d’art”. I això no vol dir que al panorama artístic de Síria no es poguessin trobar instal·lacions o performances, sinó que es feien de forma individual i alternativa i no des dels corrents artístics oficials.
Alhora, també havia d’enfrontar-se a la manca de llibertat d’expressió, tant amb temes socials com polítics. De fet, l’Anwar recorda com quan va presentar el seu treball final a la universitat, un dels professors del jurat el va titllar de “malalt” per parlar de com es desenvolupa la sexualitat a l’Orient Mitjà.
Per això, quan va arribar a Berlín va poder desenvolupar una faceta que no havia pogut explorar en profunditat anteriorment. Amb Red Carpet, per exemple, va utilitzar d’una manera artística el so, la performance i el treball conceptual. I actualment utilitza tota mena de mitjans artístics, que escull segons allò que vulgui expressar.
Per l’Anwar, el seu art ha canviat molt perquè també ho ha fet la seva situació: ha hagut de marxar del seu país, després de viure la guerra, i s’ha trobat sent nouvingut rodejat d’una cultura i una escena artística noves. A Alemanya, considera que gaudeix de més llibertat d’expressió i que pot lluitar pels seus drets com a ésser humà, que pot fer sentir la seva veu. Alhora, però, ha patit racisme i prejudicis. S’ha sentit ben i mal rebut a la vegada. I tot això ha afectat la manera en què enfoca el seu art.
Ara, l’Anwar utilitza el seu art per expressar allò que vol que els altres coneguin. Abans, pensava que li serviria com a teràpia. Durant els primers sis mesos de la revolució, no va saber com reaccionar, però després va començar a fer coses per ell mateix. A través de pintar les cases i la natura de la ciutat on havia viscut, explorava la seva relació amb aquest lloc, i se centrava en la possibilitat de tornar-la a sentir. Amb el temps, però, ha vist que l’art, quan es tracta d’aspectes tan personals, és una tasca molt dura, i no una teràpia.
