Athrodeel

L’idioma siríac és un antic dialecte de l’arameu que va aparèixer al segle I d.C. a la ciutat d’Edessa, situada a la frontera entre Turquia i Síria. Amb el pas del temps es va estendre fins a convertir-se en la llengua literària de tot l’Orient Mitjà, fins que al segle IX va ser desbancada per l’àrab clàssic, que havia entrat a la regió amb la invasió musulmana. El seu rastre, però, no es va esvair, i encara avui és la llengua sagrada de diverses confessions cristianes orientals.

Es tracta d’un dels llenguatges escrits més antics de Síria. En siríac, Athrodeel vol dir ‘la meva terra’. Amb aquest nom s’identifica el duet de músics format per Ahmad Diab (guitarra) i Aseel Massoud (veu), una parella d’artistes sirians que viuen a Barcelona.

Amb la seva música, l’Ahmad i l’Aseel volen transmetre l’enorme riquesa cultural del seu país: “Tothom creu que Síria és el país de la guerra, i pensen “Oh, pobrets” -és queixa l’Ahmad-. Però nosaltres no som “pobrets”, podem fer moltes altres coses”. El guitarrista, a més, defensa que Síria és un terra de moltes cultures, no només l’aràbiga, que va ser “l’última en arribar”. Per això van escollir una paraula siríaca com a nom del grup: emprant un llenguatge tan antic, volen demostrar que la seva terra és molt més del que aparenta.

En aquest sentit, l’Aseel comenta que Síria és una terra “plena de recursos, d’art, de bellesa, de relacions socials i famílies”. Per ella, presentar tot això a l’estranger és un deure, i per això utilitza la música, un llenguatge que “arriba al cor” i pot ser gaudit per tothom sense la necessitat de tenir un idioma en comú.

El cant sempre ha format part de la vida de l’Aseel. Amb 5 anys ja cantava damunt dels escenaris. “Per mi, la música és una passió i un recurs d’energia en la meva vida diària que em permet fer qualsevol altra cosa”, explica. També va intentar tocar el piano i la guitarra, però al final va decidir que volia consagrar-se a l’instrument de la veu. Per això, ha estudiat cant àrab, cant clàssic, i des del 2009 també està en el món de l’òpera. Amb Athrodeel, l’Aseel vol combinar totes aquestes influències “i fer noves versions de la música cultural però d’una manera més moderna, amb guitarra i veu”.

L’Aseel i l’Ahmad coneixen la música àrab i la clàssica occidental perquè a Síria sempre s’han ensenyat les dues. Segons el duet, l’escena musical siriana abans de la guerra era molt rica i variada. A Damasc existia un conservatori clàssic i un d’oriental, amb molts alumnes i professors d’arreu del món, especialment de Rússia i Armènia. També era molt típica l’organització de “dies culturals” a les dependències de les ambaixades, on es realitzaven concerts internacionals amb bandes sirianes i estrangeres. “Va venir Julio Iglesias i bandes de tot el món, del Brasil, dels Estats Units, de França…”, assegura l’Ahmad amb orgull.

En aquella època, tanmateix, cap dels dos es dedicava professionalment a la música. L’Ahmad estudiava Relacions Internacionals a la Universitat de Damasc i l’Aseel, per la seva part, es formava per ser metgessa. Els dos es van conèixer a la universitat, concretament a l’equip de bàsquet: ella era jugadora i ell n’era l’entrenador. Va ser llavors quan van començar a ser parella i van decidir muntar una banda musical mentre estudiaven, un projecte que va durar set anys.

Per ells, la censura del règim d’Assad no afectava l’esfera musical. “Mai vam tenir aquest tipus de problemes -comenta l’Aseel-. Ara els mitjans tenen l’interès d’ensenyar a la resta del món que el problema de Síria és la dictadura i el govern contra el poble, però el problema és molt més gran”. En aquest sentit, l’esclat de la revolució, lluny d’aportar esperança, la va fer recelar. “Per nosaltres va ser tan sobtat, tan estrany i poc comprensible... -recorda l’Aseel-. No vaig tenir gens de ganes de participar-hi perquè no entenia el perquè”.

L’Ahmad tampoc va voler involucrar-se en la revolució perquè, segons explica, de seguida es va associar amb la religió islàmica: “Jo crec en Déu, però la política és una cosa i la religió és una altra, per a la teva casa i la teva família”, afirma el guitarrista. Ell no s’animava a anar a les manifestacions perquè veia que tots els assistents “sortien al carrer cada divendres després d’anar a la mesquita”.

Això no vol dir que fossin partidaris del règim. L’Ahmad reconeix que el país necessitava un canvi a gran escala, i que no era normal que la petita elit política dels Assad hagués concentrat el poder des de feia més de 40 anys. Amb tot, a ell no li interessa tant quin president estigui en el govern, sinó simplement que el seu país “vagi bé”. I quan es van produir les primeres víctimes mortals després de la revolució, l’Ahmad va pensar que les morts no valien la pena: “Vaig perdre nou amics propers. Vull canvi però no vull sang, no vull que ningú mori”.

"Vull canvi però no vull sang, no vull que ningú mori" // Nil Montilla

Amb això en ment, l’any 2012 l’Ahmad va decidir marxar de Síria per continuar els seus estudis. La seva primera intenció va ser anar a Andalusia, on estaven les millors escoles de flamenc, però com que no sabia parlar castellà, va decidir venir a Barcelona, on sí que hi havia escoles de música en anglès. Primer, però, el guitarrista es va matricular en un màster d’Administració i Direcció d’Empreses.

L’Ahmad també va escollir Barcelona per ser una ciutat mediterrània. Ell mateix reconeix que no podria viure a països com Dinamarca o Alemanya, on “sempre fa fred i la gent és freda”. Però la Ciutat Comtal és una experiència ben diferent: “Barcelona és molt viva i hi ha moltes coses, per mi Barcelona mai acaba -explica el guitarrista amb un somriure-. Hi ha molts estrangers i cada persona porta la seva cultura. Sempre hi ha coses per aprendre”.

L’Aseel sent que té la “responsabilitat” de mostrar com és Síria de debò //
Cedida per Athrodeel

Un any després, el 2013, l’Aseel va graduar-se en Medicina General a Síria, i va ser llavors quan va decidir seguir-lo a Barcelona per viure amb ell, també amb la intenció de continuar els seus estudis. L’adaptació va ser instantània: “Catalunya, com qualsevol país mediterrani, és una cultura tan familiar per nosaltres que no ens va costar gens adaptar-nos -comenta la cantant-. Encara que no parlis l’idioma, la gent és tan amable que pot ajudar-te en qualsevol cosa”.

Però malgrat aquesta facilitat, a l’Aseel la va sorprendre una cosa dels catalans: quan deia que era siriana, molta gent li preguntava per què no portava el vel islàmic. “Al principi em va semblar molt estrany -recorda l’artista- Per què m’estaven preguntant allò? Per mi era molt natural”. Finalment va arribar a la conclusió que la culpa d’aquest estereotip no era de la gent, era culpa “dels mitjans i la premsa de cada país, que transmeten una imatge falsa”.

Per això, l’Aseel sent que té la “responsabilitat” de mostrar com és Síria de debò, un país ple de cultures i de religions que van més enllà de l’islam. “Fins i tot hi ha moltes noies musulmanes que no porten mocador perquè segueixen un islam més moderat”, comenta. Per ella, la clau de Síria és precisament la seva diversitat cultural: “Per això la música de Síria és tan variada i oberta. Quan l’escoltes et dona una sensació familiar, i pots fer-te-la teva”.

L’Ahmad confessa que li fa molt de mal que els barcelonins només els vegin com a refugiats. “Nosaltres no som refugiats, jo pago els meus impostos, treballem i vivim aquí i ens agrada molt aquest país”, assenyala el guitarrista. Actualment, ell està treballant en un restaurant turístic proper a la Sagrada Família, i l’Aseel exerceix com a metgessa a l’Hospital del Mar, a més d’estudiar un màster en Musicoteràpia.

La feina diària i els estudis són molt importants en les vides de l’Ahmad i l’Aseel, però la seva faceta musical continua sent essencial. En arribar a Barcelona, els dos es van apuntar al Conservatori del Liceu, on de seguida van conèixer altres músics i van experimentar amb nous estils. L’Aseel explica que el conservatori els va proporcionar “molts contactes” i “confiança” per adaptar-se a la nova societat.

L’Ahmad estava decidit a aprendre la música flamenca, i amb aquest objectiu es va apuntar a classes particulars amb un professor de Cadis. Però aquestes lliçons no el van satisfer, perquè la seva forma d’ensenyar era simplement tocar la guitarra i fer “copiar” als alumnes els seus moviments de forma mecànica. Aquesta forma d’aprenentatge, diu l’Ahmad, és la pròpia dels antics músics de flamenc gitanos, que “toquen molt bé però no saben el que fan, no coneixen els acords o les harmonies, simplement toquen”. Però a ell això no li va funcionar: “Per aprendre haig d’entendre el que faig i després posar la meva personalitat”, explica el guitarrista.

Això li va passar amb tots els professors que va tenir de flamenc fins que va acudir a les classes de Manuel Granados, del Conservatori Superior del Liceu, que és l’únic que ha teoritzat els acords flamencs en un llibre, Estudio Técnico de la Guitarra Flamenca. Gràcies a ell, l’Ahmad va poder conèixer amb profunditat l’estil que l’havia atret des de feia tant de temps.

Això el va portar a descobrir moltes similituds entre el flamenc i la música tradicional àrab: “Per exemple, el mode Hijaz s’assembla molt a la bulería, i la barreja entre els dos és fantàstica”, afirma amb alegria. La síntesi entre els dos estils els va conduir, a ell i a l’Aseel, a un projecte més ambiciós: la creació del grup Love in Syria ('Amor a Síria').

Love in Syria és un conjunt format per 16 músics dirigits per l’Ahmad i l’Aseel. Set són sirians que viuen arreu d’Europa, i la resta són companys i companyes del Conservatori del Liceu. Es tracta, per tant, d’un equip internacional que demostra que la cultura siriana “és tan oberta -diu l’Aseel- que pot compartir moltes coses amb altres cultures i altres músiques, i pot tocar per a tothom”.

En els seus concerts, el grup presenta al públic instruments tradicionals de la música siriana, com el tambor o el qanun, l’arpa oriental, un instrument horitzontal que el músic ha de tocar assegut perquè es col·loca sobre els genolls. Love in Syria combina aquest component més tradicional amb ritmes de jazz o blues a piano, guitarres flamenques i també amb el so clàssic dels violins i els violoncels.

Sent fidels a l’herència oriental de l’Aseel i l’Ahmad, la improvisació té un paper importantíssim en els concerts de Love in Syria. Sempre toquen amb una estructura preestablerta, però les seves partitures tenen molts espais en blanc que cada músic pot omplir amb la màxima llibertat.

Per això els seus assaigs mai són iguals: els músics es deixen guiar per la inspiració i les sensacions del moment, creant melodies espontànies que es corresponen amb els seus estats d’ànim. “És com un dibuix -explica l’Aseel-. Nosaltres necessitem una estructura, un paper sobre el qual dibuixar, però després cada músic n’escull els colors”.

Una de les tècniques d’improvisació que més utilitzen és l’anomenada “conversa musical”, en què un músic interpreta una petita frase o “melodia de pregunta” que després reprèn un altre instrument. Aquest segon finalitza la frase amb una “melodia de resposta”.

La “conversa musical” no només és pròpia de la música àrab, sinó que també es troba present en un gran nombre de tradicions musicals arreu del món, perquè imita la mateixa conversa humana, la forma natural que tenim de comunicar-nos.

La comunicació, de fet, és per l’Ahmad un component fonamental en els seus concerts: “Jo mai toco amb partitura perquè necessito mirar a la resta de músics, haig de veure les seves emocions, parlar-los i contestar-los”. D’aquesta manera, l’escenari està “viu”, i tots aquests sentiments poden ser transmesos al públic.

L’Aseel no improvisa les cançons que canta. Ella té un compendi de temes tradicionals escrits, però després fa “una recomposició de cadascun”. Durant els concerts, a més, porta un vestit blanc típic de Síria, amb brodats daurats confeccionats a Damasc. Per ella, el vestuari també és una forma de representar la cultura del seu país més enllà de la guerra, que és l’objectiu principal del grup: “La riquesa cultural és la nostra única cosa fixa -explica l’Aseel-. No hi ha cap guerra que pugui durar tota la vida i, quan acabi, totes aquestes coses continuaran allà. Per això a través de la nostra música volem presentar aquest costat del país”.

El projecte, de fet, es diu Love in Syria perquè la parella pretén demostrar que a Síria també hi ha molt d’amor, no només guerra. Com diu l’Ahmad, repetint el lema del grup, el que volen és “canviar el so de les armes pel so de la música”.