BASSAM DAWOOD

Vesteix amb una jalabia -una túnica tradicional- i porta un tarbuix o fes al cap i un bastó a la mà. Amb veu greu i entonació melodiosa, el Bassam Dawood explica llegendes i històries d’amor, de cavallers i d’herois mítics. És actor i director de teatre, però sempre que pot es transforma en Hakawati (‘rondallaire’). Per ell, és una qüestió de responsabilitat, perquè aquesta tradició gairebé ha desaparegut a Síria, ja que el darrer Hakawati tradicional va morir fa quatre anys i ningú no ha ocupat el seu lloc. El Bassam lamenta que internet i les xarxes socials en són responsables, perquè capten tot l’interès dels ciutadans.

Aquesta tradició centenària, que consisteix a explicar històries de la cultura popular en un lloc públic com un cafè, és present a molts països del món àrab, com el Marroc, Turquia, Síria o el Líban. Té un origen incert, però, segons el Bassam, va néixer al món rural, davant la necessitat d’oci després de les llargues jornades de treball al camp. Aleshores, una persona, que havia de ser un bon orador, s’encarregava d’amenitzar el vespre amb històries i cançons.

Amb el temps, aquesta persona es dedicaria a anar de granja en granja i finalment arribaria fins a la ciutat, on es va assentar la tradició. Allà, “cada dijous al vespre -perquè el divendres és festiu a Síria i la gent podia quedar-s’hi fins tard-, el Hakawati explicava històries d’una forma poètica i dramàtica, modulant la veu i interactuant amb el públic”.

Ara, es lamenta aquest actor, la tradició ha quedat en quelcom anecdòtic. Reduïda a una curiositat per als turistes, se n’ha perdut l’essència. Per això, ell treballa des de Berlín, on resideix, per mantenir-la viva. Ho fa, segons diu, tant pels fills dels sirians que han marxat del país i que no coneixen bé la seva cultura com per la resta dels ciutadans. Perquè la del Hakawati és una tradició “que tothom ha de conèixer” i perquè Síria no és només la seva gastronomia i la guerra.

Quan va arribar a Berlín, en veure que estava desapareixent, va tornar a la versió tradicional, perquè ell havia començat a fer de Hakawati arran de la revolució. Però ho feia en un format modern: vestit amb roba informal, parlava de les històries oblidades de Síria, de la guerra i de l’exili. A més, utilitzava un llenguatge estàndard, a diferència del format tradicional, en què cal tenir molta cura de la llengua, i en què la musicalitat i la rima tenen molta importància.

“Després del 2011 -explica el Bassam- vaig sentir que els mitjans no s’interessaven per les històries humanes, que parlaven de política, però no del que passava a les persones, a Síria. Per això vaig començar a fer de Hakawati. Penso que hi ha moltes històries que s’han de documentar i mantenir, perquè en el futur qui arribi al poder a Síria pot intentar esborrar-les”, argumenta.

En essència, fer de Hakawati és fer d’actor, però el Bassam ha treballat al teatre i a la televisió, tant com d’actor com fent de director. A Síria, "qualsevol pare prefereix que el seu fill sigui un doctor o un enginyer abans que un artista", diu. Malgrat la inestabilitat de la professió, el narrador es va graduar a l’Institut Superior d’Art Dramàtic de Damasc i va convertir-se en una persona coneguda i respectada. Al seu país, explica, el teatre tenia una gran importància, i any rere any arreu del territori es representaven obres de tota mena, des de clàssics grecs i de la literatura àrab fins a peces modernes.

El Bassam defensa la cultura teatral del seu país, però no deixa de denunciar la difícil situació quant a la llibertat d’expressió. Ell mateix ha experimentat com les obres no es podien interpretar sense el vistiplau de les autoritats: primer, calia enviar-los el guió, i després, fer una representació davant d’un agent del Ministeri de Cultura. Només si superava aquests filtres la funció podia prosperar. Tot, per evitar temes que no agraden al règim. “A Síria, és clar, hi ha tres tabús: la política, el sexe i la religió. Però hi ha moltes altres coses de les quals no podem parlar, com dels nens sense sostre que treballen per a les màfies, que tenen relació amb gent important del govern”, assegura l’artista.

Tanmateix, aquesta situació de relativa normalitat malgrat la censura del govern va canviar amb la revolució, sobretot amb l’arribada de la guerra, quan es va tornar molt difícil fer teatre. I ja des de l’any 2011, el Bassam es va bolcar a fer activisme polític i a ajudar a tothom qui ho necessitava, tant recol·lectant diners com facilitant-los canviar-se de ciutat quan era necessari. Des de l’ombra, va col·laborar en projectes audiovisuals que pretenien donar veu a la lluita contra el règim, cosa que també feia a les xarxes socials. I ho va fer adoptant un pseudònim, Bassam Dawood, distorsionant la seva veu, i portant una màscara per ocultar la seva cara.

A l’octubre de 2012, va crear una emissora de ràdio online, Souriali.net, amb un grup d’amics. La cadena, com moltes pàgines web al país, estava bloquejada i només s’hi podia accedir a través d’una connexió VPN. Però els permetia fer oposició al govern, i el Bassam, responsable de la secció de teatre, l’utilitzava per difondre les seves històries, fent de Hakawati modern.