BILAL MALEK AL-SHAMI

Cada dia agafava carbó i colors i buscava el millor racó entre les ruïnes de la ciutat de Daraya, al sud-oest de Síria. Expulsava la pols de la paret escollida i la netejava per convertir-la en el seu llenç. Quan el sol es ponia, el Bilal Malek Al-Shami -nom fictici que utilitza per raons de seguretat- decorava els carrers d’una de les primeres regions que el règim de Baixar Al-Assad va bombardejar. Durant el dia, però, l’artista deixava la pintura enrere per combatre per la causa rebel.

Nascut a Kafar Susah, una ciutat de la província de Damasc, el Bilal només tenia 17 anys quan la revolució va esclatar, i una vida com la de qualsevol adolescent. “Estava estudiant el batxillerat científic i tenia molts interessos”, recorda. Una de les seves aficions era dibuixar, però només la practicava durant les classes d’art i de pintura, a l’institut, on reconeix amb orgull que aconseguia “molt bones notes”. També tenia diversos amics, tant de l’institut, com de futbol i de la mesquita.

El Bilal només tenia 17 anys quan la revolució va esclatar, i una vida com la de qualsevol adolescent // Cedida per Bilal Malek Al-Shami

Però el moviment revolucionari el va captivar i el va portar a deixar enrere aquesta rutina. “Era el més important de la meva vida i m’hi volia implicar i contribuir-hi”, assenyala el Bilal. Per això va participar en les nombroses manifestacions pacífiques que van sacsejar Kafar Susah. Tenia el suport dels pares i dels seus deu germans, perquè tots ells eren “revolucionaris”, explica. De fet, el pare sovint acabava a la comissaria perquè “feia discursos a la mesquita sobre com responia el règim a les protestes”. “Els serveis d’intel·ligència ens vigilaven tota l’estona”, assegura l’artista.

El Bilal va començar a fer pancartes artístiques per a les protestes. La revolta en certa manera li va despertar el dibuixant que duia a l’interior. “La veritat és que abans de la revolució no era gaire artista”, reconeix. I el seu compromís amb els ideals revolucionaris el va fer acabar a la presó, encara que només durant poques hores. Els seus familiars, en canvi, van trepitjar-la en diverses ocasions i durant mesos.

La situació tan convulsa que vivia Kafar Susah va fer que l’artista apostés per llançar-se de cap al moviment revolucionari: “Vaig decidir deixar els estudis i contribuir més a la revolució”. Fer pancartes per a les manifestacions de seguida se li va fer curt, i va optar per abandonar la seva ciutat natal i desplaçar-se a una de “més alliberada” que estigués sota el control dels rebels: Daraya.

En un dels seus grafitis, el dibuixant representava Hanzala, un personatge icònic de la resistència contra l’ocupació d’Israel creat per l’artista palestí Naji Al-Ali. Segons el Bilal, entre Palestina i Síria es poden establir molts paral·lelismes: “Els dos lluitem contra la repressió, però amb noms diferents -assenyala-. La seva batalla és contra Israel, que va violar els seus drets, i la nostra guerra és contra Assad i el seu règim criminal”. “És una guerra entre el bé i el mal”, conclou.

El personatge de Hanzala escriu: "Solíem fer broma i dir: «Si us plau, Déu, destrueix l'escola», i ho ha fet" // Cedida per Bilal Malek Al-Shami

L’artista no tenia clar com respondrien els residents de la ciutat assetjada quan decorés murs i cases esfondrades. Pensava que podien entendre-ho com una banalització del seu patiment. Per no córrer riscos, va començar pintant anònimament. Però els ciutadans van acollir positivament la iniciativa i fins i tot li van cedir les parets de les seves llars perquè es convertissin en un espai més per al seu art.

A Daraya, el Bilal va descobrir el seu talent i una nova manera de donar a conèixer les seves idees i contribuir en la revolució. A banda del suport del Majd, també en va rebre molt de l’exterior. “No s’esperaven que una ciutat destruïda pogués produir aquesta mena d’art”, afirma. A més, el dibuixant va contactar diversos artistes interessats en el moviment revolucionari sirià, i alguns li van oferir orientació.

En àrab, 'Feliç dia de la Mare' // Cedida per Bilal Malek Al-Shami

El Bilal intentava “reviure l’ànima de la revolució”, ja que la població de Daraya començava a estar-hi menys implicada a causa de “les batalles i el setge”. “Volíem recordar-los per què ens havíem manifestat, quins eren els objectius de la revolta, què havíem sacrificat i l’alt preu que havíem hagut de pagar”, recorda.

Alhora, el dibuixant pretenia donar a conèixer a la resta del món com el règim havia reprimit les manifestacions, els “màrtirs que havien caigut” i “la fam que patia la ciutat assetjada”. El Bilal també procurava dibuixar sobre com la gent pot celebrar la vida fins i tot en situacions extremes, i mantenir l’esperança malgrat tot el patiment.

Tot i això, els dibuixos de l’artista no ignoraven “els problemes de la revolució”. El Bilal reconeix que les manifestacions “eren molt pacífiques al principi”, però que “la gent va començar a parlar d’armes”, els “grups islàmics van aprofitar-se’n”, i això va donar pas a “la fase militar” del moviment revolucionari. Ell va participar en la lluita armada durant una època i justifica que cada ciutat de Síria ha experimentat molts esdeveniments diferents d’altres regions. L’artista creu que generalitzar la situació “presentant la revolució com a radical pels combats no és acurat”. “Volíem defensar els nostres drets i no lluitar per lluitar -assegura-. Ens vam veure forçats a fer-ho per tot el que vam patir”.

“Volíem defensar els nostres drets i no lluitar per lluitar" // Cedida per Bilal Malek Al-Shami

“L’art no pot implicar un canvi real -reconeix el Bilal-. Pot entregar sentiments, idees, però no pot protegir davant d’un míssil, reviure una persona morta o venjar-se del repressor”. Tot i això, l’artista considera que a través dels seus grafitis transmetia una imatge més bonica de Daraya, alhora que esperança als qui es trobaven a altres regions de Síria.

A banda d’intentar fer més maca la ciutat, a Daraya el Bilal també va participar en la construcció d’una biblioteca. “Vam recollir uns 15.000 llibres -recorda, satisfet-. Els volíem protegir de ser perduts”. Un cop els van haver ordenat i classificat, l’artista va organitzar quedades i reunions amb joves per parlar de literatura, i també els guiava i els ajudava a trobar l’exemplar més adient segons els seus interessos.

El 2016, el Bilal va marxar de Daraya i va desplaçar-se al nord del país, a la regió d’Idlib, on encara viu. És l’últim reducte rebel del país i una de les zones més inestables de Síria a causa dels enfrontaments que tenen lloc diàriament. El Bilal creu que el conflicte ha deixat de ser “per aconseguir llibertat i drets”, i ha saltat a l’esfera internacional. “És una lluita entre països que miren pels seus interessos”, lamenta.

Idlib fa mesos que es troba sotmesa en una mena de “caos i falta de disciplina” a causa dels bombardejos i els atacs aeris del règim, que intenta recuperar la zona. També pels conflictes entre grups militars que s’oposen a l’art, segons el dibuixant. Per tot això, aconseguir materials per pintar i suport econòmic és fins i tot més difícil que a Daraya. “Aquí no hi ha ningú que valori una activitat com l’art”, lamenta el dibuixant. El Bilal afegeix que des que viu a l’últim bastió rebel no ha pogut pintar com ho feia a Daraya, perquè no ha tingut “la llibertat per fer-ho”.

El dibuixant reconeix que el moviment revolucionari “es troba en una molt mala situació ara mateix i és molt dèbil”. Però malgrat aquesta “amarga realitat”, l’artista està convençut que l’esperança en la revolta no està perduda i que no deixaran enrere les seves demandes, encara que abandonin Síria i es traslladin a altres països: “Hi ha molta gent que es troba en zones sota el control del règim, però els seus cors i les seves ments continuen amb la revolució siriana; creuen en ella i en els seus objectius”.

El Bilal assegura que el que els empeny a continuar defensant el moviment revolucionari és voler “alliberar tots els empresonats pel govern sirià, els màrtirs que han caigut en el camp de batalla, i els pobres i dèbils que pateixen a causa del règim”. “La revolució mai acabarà”, afegeix amb rotunditat.

“La revolució mai acabarà” // Cedida per Bilal Malek Al-Shami

Malgrat les adversitats, el Bilal té clar que no vol renunciar a l’art. “És una arma en si mateix”, afirma convençut. A través d’aquesta eina que l’omple de vida, el dibuixant assegura que ha pogut expressar-se i defensar la causa per la qual es va entregar: “Vaig intentar mostrar el cantó verdader de la revolució, que els mitjans occidentals han intentat distorsionar”.

A Idlib, l’artista ha intentat continuar formant-se. Quan va arribar, va començar a estudiar Enginyeria Civil a la universitat. Un any després ho va deixar perquè “l’educació era molt dolenta”. En l’àmbit artístic, va aprendre cal·ligrafia i també ha fet alguns cursos amb artistes de la regió o a través d’internet. Tot i això, no ha pogut aconseguir el seu principal objectiu, que és recuperar “una vida estable”.

El dibuixant també s’ha implicat en diverses iniciatives culturals. Una d’elles documentava els crims del règim a les presons per “mantenir viva la memòria dels presos i cridar l’atenció al seu gran patiment”, explica. L’objectiu era exposar imatges dels màrtirs i dibuixos que posessin de manifest “la tortura i les maneres com el règim ha matat la gent lliure”. Un altre projecte en què participa des del 2017 consisteix a incentivar els joves d’Idlib a llegir, a través de trobades, cursos i lectures en grup.