Diana Abdulkarim

01 Crits revolucionaris

Una branca cau de l'arbre i va a parar al riu, on és arrossegada pel corrent fins que una persona anònima l’agafa amb cura i la col·loca en un altre arbre. Amb aquesta breu pel·lícula muda, la Diana Abdulkarim va voler explicar la seva experiència com a exiliada siriana. Igual que la branca, ella també havia hagut de marxar del seu arbre originari i començar una nova vida en un lloc que mai s’hauria esperat.

“Amb aquesta pel·lícula volia parlar de la integració”, explica la Diana. “Crec que no hem d’oblidar els valors de la nostra cultura, però al mateix temps ens hem d’adaptar a la nova societat per poder crear una cosa nova”. Per ella és un repte, però un repte que val la pena.

Abans de 2011 la vida de la Diana no tenia reptes, al contrari, era còmoda i sense gaires preocupacions. Vivia a la casa familiar a Alep, la seva ciutat natal, i estudiava disseny interior en una universitat privada. Les seves altres activitats consistien a quedar amb les seves amigues, anar de compres o prendre un cafè al centre comercial. Això era el que s’esperava d’ella com a noia siriana: “Allà, els dies normals de les noies no són gaire animats”, recorda.

Aquest estil de vida mai va acabar de satisfer-la: “Em sentia buida, sense un propòsit major”. Com explica la Diana, l’educació femenina estava encaminada al matrimoni i la maternitat, i a les noies mai se les encoratjava a estudiar o a guanyar els seus propis diners. No hi havia cap problema si una dona volia estudiar, “però la idea és que no ho necessitava, perquè és el marit l’encarregat de portar els diners a casa”. Allò realment important en l’educació d’una dona, doncs, no eren els seus estudis o les seves perspectives laborals, sinó simplement “fer-la més sofisticada i oberta”, segons l’artista.

La revolució va trasbalsar completament aquest panorama. Com milers de sirians arreu del país, la Diana es va trobar de sobte amb l’oportunitat d’expressar tot allò que fins aleshores havia mantingut silenciat. “No només es tractava d’anar en contra del president i del règim -indica l’artista-, també podia lluitar contra la cultura, contra la manera de tractar les dones, contra tot allò a què m’havia acostumat”.

És per això que la Diana va acudir a totes les manifestacions i insurgències civils que van caracteritzar els primers mesos de la revolució. Per ella, sortir a cridar als carrers no era només una forma d’exigir llibertats, perquè a través dels seus crits sortia també tota la seva frustració: “Tornava a casa sense veu, però era molt alleugeridor i em va ajudar moltíssim”, recorda.

Quan van començar els enfrontaments militars a Alep, el juliol del 2012, la Diana es trobava a Romania. La seva mare és romanesa, i tots els estius la seva família es traslladava a aquest país per visitar els avis materns. “No teníem cap intenció de quedar-nos-hi, de fet havíem comprat bitllets d’anada i de tornada”, assenyala. Tanmateix, un matí la seva àvia els va dir que era millor que no tornessin a Alep, que la ciutat sencera s’havia convertit en un camp de batalla i que s’havien de quedar a Romania amb ella.

Va ser llavors quan la Diana s’hi va negar. Era el primer cop que anava contra la voluntat de la seva família, però en aquells moments es trobava molt compromesa amb la revolució i els seus ideals, i no volia girar l’esquena al seu país en un moment clau com aquell. El moviment de protesta s’estava tornant cada cop més violent i perillós, però tot i això la Diana volia tornar a Síria “per poder ajudar les persones que estaven patint”. Moguda per aquest desig, va deixar la seva família a Romania i va viatjar sola fins a Alep, on es va involucrar en tasques d’ajuda humanitària.

Una de les coses que més la van sorprendre en tornar va ser l’augment de l’extremisme religiós. La mare de la Diana és cristiana, i ni ella ni la seva filla havien portat mai hijab, però fins aleshores això no havia estat un problema: “Nosaltres estàvem acostumats a veure noies en shorts i a altres vestides de negre de cap a peus -relata l’artista-. Coneixíem les dues situacions, i les acceptàvem més”. També les persones d’altres religions vivien en un clima de gran tolerància.

Tanmateix, mentre estava a una manifestació uns homes es van apropar a ella i la van començar a incriminar: “Em van dir que com m’atrevia a anar vestida amb aquelles pintes, que me n’havia d’anar perquè estava portant la vergonya a la seva revolució”, explica, encara indignada pel succés, perquè la Diana ni tan sols vestia roba curta, només portava a la vista els turmells i els peus, i a més duia el rostre tapat amb una bufanda perquè la policia no la reconegués. Però no duia hijab, i això ja va servir perquè aquells manifestants la rebutgessin.

La vida quotidiana també es tornava cada cop més crua i torbadora. “No podia suportar la visió de tanta sang”, recorda. Per tot això, un any després de tornar a Síria va decidir abandonar definitivament el seu país i venir a viure a Europa. Després de visitar la seva família a Romania, va optar per instal·lar-se a Berlín.

02 Prendre decisions

Fins aleshores, l’art no havia format part de la seva vida. La Diana mai havia tingut l’impuls d’agafar un pinzell o una càmera fotogràfica i començar a retratar el món a partir de la seva mirada personal. Però alguna cosa va canviar quan va arribar a Alemanya. Els records dels darrers mesos encara la sacsejaven, i amb el temps va desenvolupar un gran sentiment de culpabilitat per no haver estat capaç de quedar-se: “A Síria vaig conèixer dones molt fortes que feien un munt de coses que el país necessitava, però jo no podia -explica-. Em va fer molt de mal marxar, i vaig tenir depressió per això, però jo senzillament no podia suportar-ho més”.

Després de totes aquestes experiències, la Diana sentia que ja no podia tornar a la seva vida normal d’abans del 2011: “Jo no tenia res important abans de la revolució, però aquesta va despertar l’ésser humà que hi havia dins meu”, afirma, amb rotunditat. Ella havia après que “tenim un paper” a la societat, que “no només hem de menjar, beure i anar a festes, també podem fer coses reals”.

Amb això en ment, la Diana va decidir deixar el disseny interior a un costat i cursar un màster en Comunicació Audiovisual a Potsdam. Des d’aleshores ha realitzat diversos projectes cinematogràfics, com documentals i curtmetratges, la majoria dels quals parlen de la guerra a Síria o de l’experiència de l’exili forçat. “Necessitava fer alguna cosa per ajudar els amics que havia deixat a casa, però també em va donar un propòsit i em va apoderar”, comenta la Diana. Ella no estava a Síria, però tot i això sentia que amb les seves obres podia col·laborar en la millora de la situació.

Primer, va viatjar a la frontera entre Síria i Turquia per realitzar tasques de voluntariat amb els sirians que havien fugit de la guerra. “A Alemanya els refugiats es queixen de la seva situació, però quan vaig anar a la frontera em vaig adonar que aquí vivim al cel en comparació amb aquella gent”, comenta l’artista.

Allà, la Diana es va dedicar a fer tallers d’art amb els nens, ensenyant-los com estructurar una història o com fer els seus propis storyboards: “L’art és un llenguatge internacional que tothom pot entendre, i ajudava als nens a pensar què volien dir-li al món de forma senzilla, amb formes i colors”, apunta. Per ella, els nens són les persones més amenaçades d’una guerra perquè “no entenen què està passant”. Gràcies a l’art, tenien per fi una oportunitat per expressar les seves inquietuds i històries.

Un dels storyboards de la Diana // Cedida per Diana Abdulkarim

Els tallers de la Diana van tenir molt d’èxit entre els nens refugiats, i és per això que els va continuar fent a Alemanya. A més, també va engegar un projecte audiovisual on nens sirians i alemanys col·laboraven junts en la realització d’un videoclip. “L’objectiu era que treballessin plegats, discutissin idees i es comuniquessin per crear una història sobre els refugiats i la integració”, explica la Diana. El resultat va ser una cançó de suport a la població de l’Iraq, un país que també estava molt present en els seus pensaments: “Amb la guerra de l’Iraq moltes persones van venir buscant refugi a Síria, i jo no em podia imaginar com de dur devia ser per elles abandonar el seu país”, relata.

El següent projecte va ser més personal i complex. En un documental de 7 minuts, la Diana va voler explicar el conflicte real d’un jove sirià que es debatia entre quedar-se a Síria per col·laborar en la revolució o marxar. Alhora, el noi no acabava d’estar del tot d’acord amb el moviment revolucionari per l’ús de les armes i de la violència. Amb aquesta petita història, la Diana va voler abordar les raons per les quals les persones estan fugint de Síria, o, per contra, decideixen quedar-s’hi malgrat la situació bèl·lica: “No és fàcil prendre decisions, i no és fàcil ser un ésser humà”, apunta la cineasta.

Esbossos del curtmetratge de la Diana // Cedida per Diana Abdulkarim

Finalment, el jove va prendre la decisió de quedar-se després de veure uns nens nedant en una petita piscina que s’havia format a partir del cràter d’una gran bomba: “El noi va aprendre a veure el costat positiu de la seva vida, va anar a nedar amb els nens i es va quedar a Síria”. Aquesta història, per la Diana, parla sobre com una persona “pot mantenir la seva humanitat entre tanta violència i donar amor en el seu lloc”.

A més, la cineasta volia demostrar que a Síria no només han quedat soldats i extremistes, perquè també “hi ha gent bona que s’ha quedat per ajudar, treballant a l’ombra sense que ningú les conegui”. Amb l’art, la Diana pot explicar les seves històries, i “d’alguna manera, retornar els seus drets”.

Realitzar aquest documental, a més, va significar un punt d’inflexió en la seva carrera cinematogràfica. Després de fer el curtmetratge, el noi es va unir a l’organització humanitària on col·labora la Diana, realitzant accions sobre el terreny a escoles sirianes. El seu exemple la va inspirar per continuar treballant: “Cada cop que em sentia deprimida era ell qui m’apoderava”, comenta. Expressar un dilema tan semblant al que ella havia viscut també la va ajudar resoldre els seus propis traumes relacionats amb l’exili: “Vaig poder reflexionar sobre les meves emocions respecte a l’acte de fugir, i em va fer sentir molt millor”, assenyala l’artista.

03 (Des)esperança

A causa de la seva ascendència romanesa, la Diana és considerada per l’estat alemany com una ciutadana europea de ple dret. Això vol dir que no té la categoria de “refugiada”, però tot i això no pot evitar sentir-se com a tal: “A Síria parlava la meva llengua, coneixia els meus veïns, era el lloc on jo pertanyo. "Aquí em sento com una espècie de convidada”, reconeix.

A Alemanya, a més, ha descobert que molts europeus només associen Síria amb la guerra i el drama humà. Amb el seu art, la Diana sent que pot donar a conèixer la rica cultura siriana, i així “ajudar la comunitat, com a mínim a què ens vegin d’una manera diferent”.

Amb tot, la Diana no pot evitar sentir-se una mica decebuda amb els resultats. Reconeix que a Europa ha trobat la llibertat per expressar tot allò que ella vulgui, però s’ha preguntat molts cops si les seves obres “canviaran alguna cosa realment”. Per ella, l’art no pot ajudar a millorar la situació a Síria, sinó que “és més per a la gent, perquè se sentin més alleugerits en veure que altres persones coneixen els seus patiments”. En canvi, “als polítics no els afecta l’art, perquè ells ja saben tot el que està passant a Síria”.

Tampoc la revolució li inspira l’entusiasme dels inicis. Després de vuit anys de guerra, la Diana considera que el gran error que va cometre la revolució va ser la falta d’unitat: “Som un poble que no va aprendre a respectar-se mútuament”, afirma. Malgrat aquesta perspectiva descoratjadora, la cineasta està decidida a continuar amb nous projectes. De fet, ara vol realitzar una sèrie de curtmetratges a partir dels dibuixos que ha recopilat dels seus tallers amb nens. Sembla, doncs, que l’esperança no l’ha perdut del tot.

DIANA ABDULKARIM

Cineasta