HAMID SULAIMAN

El Hamid va viatjar a Jordània i, des d’allà, a El Caire. A la capital egípcia s’hi va quedar una temporada, però la situació era complicada i això el va empènyer a volar cap a Europa. Primer a Alemanya amb un visat, i després a França, on hi ha obtingut l’asil.

A Europa, va començar a treballar el seu primer, i per ara únic, còmic: Freedom Hospital ('Hospital de Llibertat'). A través d’aquest llibre, el Hamid intenta donar veu a diferents perspectives del conflicte sirià: “Presento una galeria de 12 personatges, amb diferents punts de vista. No intento donar el meu i demostrar que és el correcte, ni explicar què passa, sinó que busco aprendre com ser objectiu i donar veu a tothom”. L’artista sosté que demanaven “democràcia”, però que per ells és una cosa nova que primer han d’”aprendre”. Per l’artista, la manera de fer-ho ha estat treballant en aquest projecte.

Escriure el còmic no va ser fàcil. El Hamid va passar de fer esbossos i participar en petits projectes, a il·lustrar tot un llibre ell sol: “Va ser un infern, vaig començar directament amb aquest gran projecte i era molt frustrant -admet, rient-. Però estic content d’haver-ho fet”. Amb els quatre anys que va dedicar al projecte, el dibuixant no només va conèixer varietat de perspectives pel que fa al conflicte del seu país, sinó que alhora va aprendre com dibuixar, com escriure.

El Hamid va dedicar Freedom Hospital al Hussam Khayat, un amic “pacífic” amb qui compartia “molts somnis”. “Va morir torturat a Síria”, lamenta el dibuixant. Encara que ha perdut més companys, l’artista reconeix que la pèrdua del seu millor amic va ser diferent. “Després que el matessin, els mitjans sirians van dir a les notícies que el govern havia triomfat en matar al terrorista Hussam Khayat -denuncia el Hamid-. El mínim que podia fer era dedicar-li el llibre a ell”.

Portada de Freedom Hospital // Imatge del Facebook
de Hamid Sulaiman

Tot i que Freedom Hospital és fictici, pel Hamid té un gran component personal: “És una catarsi”. De fet, l’artista entén tot el dibuix en general com una catarsi perquè dedicar temps a la il·lustració diàriament el va ajudar a sobreviure, a guanyar-se la vida i a trobar el lloc que ocupa en la societat. “Em vaig integrar, vaig trobar una mena d’arrels en el nou país al qual m’havia mudat -recorda-. Vaig convertir-me en membre de la família i la societat del còmic”. Dibuixant, l’artista va trobar un lloc en aquesta nova vida que ell mai havia escollit, sinó que li havia tocat viure: la vida a l’exili.

“L’art m’ho va donar literalment tot”, recorda el Hamid. Bé, no només l’art: “Hi ha dues coses que sempre m’ajuden: dibuixar i l’esport”, afegeix, entre rialles. L’artista valora que cap de les dues disciplines necessita un llenguatge per comunicar-se a través d’elles.

El Hamid creu que amb l’art es pot explicar millor la realitat perquè aquesta disciplina “afegeix emocions als fets”: “Sovint, les persones miren els conflictes com a estadístiques i números, però els sentiments humans són el què importa”.

L’artista denuncia que hi ha un “gran buit internacional” pel que fa al coneixement del país, no només des que va començar la revolució i la guerra, sinó que des que els Assad van escalar al poder. Per això, ell vol informar sobre la seva terra natal: “Soc una mostra de la textura siriana i el conflicte sirià, i tot allò que faci voldrà dir que estic donant a conèixer alguna cosa que la gent no sap d’aquesta cultura”, assegura el Hamid. Però no és ingenu i és conscient que probablement els seus dibuixos no canviaran res: “És llançar un missatge a la batalla -reconeix, rient-. Només soc un humà amb la meva tinta”.

El Hamid viu ara entre Berlín i Angulema, una ciutat francesa coneguda per ser cabdal en el món del còmic. Arriba a final de mes amb dissenys i il·lustracions per a la premsa, i combina la feina remunerada amb projectes sense ànim de lucre que l’apassionen. Cada dia dibuixa un esbós per “viure el moment” que, quasi sempre, depèn de la ciutat on es troba.

L’artista està intentant endinsar-se en un dels tabús de Síria amb un projecte en què fa anys que treballa, que aborda la massacre de Hama, del 1982.

“Hi estic treballant perquè jo també volia aprendre’n més”, explica el Hamid. Segons el dibuixant, els fets de Hama sempre estan contaminats per rumors que provenen o bé del règim i justifiquen la matança dient que els morts eren extremistes, o bé dels Germans Musulmans. L’artista creu que per ell “és important” entendre què va passar, tenint en compte la manca de “documents”, “pel·lícules” o “llibres” que ho expliquin. El dibuixant denuncia que només hi ha “propaganda” al respecte.

El projecte connecta la massacre de Hama amb la Síria actual. El Hamid no pot evitar dibuixar paral·lelismes entre les dues situacions: “Si hi hagués hagut algun tipus de justícia després dels fets de Hama, potser hauria evitat el què està passant ara -defensa-. Si no hi ha justícia pel què succeeix ara, tornarà a repetir-se una altra vegada”. El Hamid conclou que en algun moment “hi hauria d’haver justícia per passar pàgina i tirar endavant”.

Amb cada esbós, l’artista intenta desenvolupar alguna cosa nova. Ara, s’està centrant en la narrativa visual, com explicar històries amb més imatges que text. “M’apassiona aprendre, cada dia hauria d’aprendre noves paraules, nous moviments de bàsquet, noves tècniques”, explica. Aquesta passió per aprendre és el què l’ha portat a provar diverses formes d’expressar-se, des del còmic fins al tatuatge, començant pels colors i acabant amb la tinta negra, un material amb el qual sent que s’està trobant a si mateix.

Tot i el seu passat acolorit, al Hamid no li convenç la idea de retornar als colors, encara que no la descarta: “El què m’agrada de no fer servir colors és que cadascú pot imaginar-se’ls per si mateix”. L’artista creu que el blanc i el negre deixen “més espai per a la imaginació”.

L’ús del negre no és la única tècnica amb què el dibuixant intenta incentivar la imaginació del públic. Sovint, els caps dels personatges que il·lustra són extravagants i s’allunyen deliberadament de la forma humana, adoptant la d’objectes diversos: claus, arbres, televisions... Les claus al·ludeixen a la idea que “tothom està buscant llar arreu del món”, explica l’artista. La televisió representa els mitjans de comunicació i fa referència al “rentat de cervell” que alguns duen a terme. I l’arbre, per ell, són les “arrels”. Encara que el Hamid dota els dibuixos d’un significat particular, ell sap que són oberts i que cadascú ho llegirà amb uns ulls diferents: “Utilitzar un símbol dona més espai a què cadascú interpreti el que vulgui”.

Si el còmic és el què més li fascina d’Angulema, de Berlín es queda amb la gran comunitat siriana que hi resideix. “Hi tinc família i amics de la infantesa, i hi ha restaurants, menjar i cultura de Síria”. Tot i això, a la capital alemanya també hi ha desenvolupat noves habilitats artístiques, com el tatuatge. Endinsar-se en el món dels tatuatges va ser, de fet, un dels motius que el va portar a centrar-se en la tinta negra i a explorar les seves possibilitats, més enllà del seu ús sobre la pell.

Després d’embrancar-se en el projecte de Hama, que possiblement veurà la llum l’any que ve, el Hamid ha decidit deixar de banda temporalment els temes polítics i de guerra quant a l’art, per treballar en un llibre sobre la seva vida a Berlín i el seu camí en el món del tatuatge.

Tot i això, l’artista no té cap intenció de deixar de treballar en projectes sobre Síria. De fet, el Hamid combina el món del dibuix amb l’activisme. “Treballo amb grups que busquen justícia internacional”, afirma. Amb una associació d’activistes sirians, l’artista intenta documentar i construir un cas per al Tribunal Internacional de Justícia de La Haia.