Kefah
ali deeb
Pintora i escriptora
“L’únic que vull dir amb el meu art és que soc una persona lliure”
01
La porta d’Ishtar
“L’únic que vull dir amb el meu art és que soc una persona lliure”
La porta d'Ishtar és una de les vuit entrades que permetien l’accés a la ciutat de Babilònia, situada a l’antiga Mesopotàmia. Es tracta d’un gran portal fet de maons de vidre blau amb relleus de flors i animals sagrats que representen les deïtats d’aquesta civilització perduda. A principis del segle XX, un grup d’arqueòlegs alemanys va excavar les restes de la porta i se la va emportar a Berlín, on avui dia encara continua, preservada a les instal·lacions del Museu de Pèrgam.
Quan la Kefah Ali Deeb no té visitants per realitzar el seu tour pel museu, sol seure davant de la porta i deixa passar les hores mentre contempla les superfícies blaves i els antics relleus. Els seus favorits són les flors, símbols de la deessa Ishtar, patrona de la bellesa, l’amor i la fertilitat. “Veure aquestes obres ajuda els refugiats a sentir-se orgullosos d’ells mateixos i del seu patrimoni -explica-. A vegades se senten inferiors a la societat que els rep, i es pensen que han d’anar donant les gràcies tota l’estona”. Per ella, la millor manera de guanyar aquesta confiança que els manca és “conèixer-se a un mateix i conèixer la teva identitat”.
La Kefah treballa de guia turística al Museu de Pèrgam en el marc del projecte Multaka ('Trobada' en àrab), una iniciativa que pretén atraure a la població siriana i iraquiana de Berlín perquè coneguin l’art dels seus països conservat als museus de la ciutat. Aquests tours són gratuïts, i estan realitzats per especialistes també d’origen àrab. La iniciativa va començar el 2017, i en el seu primer any va rebre més de 5.000 visitants.
Molt abans de contemplar per primer cop la porta d’Ishtar, la Kefah ja estava interessada en l’art. Nascuda a Latakia, no es pot recordar a si mateixa sense la pintura: “Des de petita, pintar ha estat la meva passió”, confessa. Per això, mentre estudiava Ciències Empresarials ja participava en exhibicions professionals a Síria. Però aquestes col·laboracions no van ser suficients per ella, i un cop graduada va decidir començar la carrera de Belles Arts.
Aquests estudis tampoc la van satisfer. Els professors d’art no li van ensenyar a expressar-se millor a través del pinzell, només li van imposar un munt de regles i convencions que res tenien a veure amb la seva passió: “Amb el temps m’he adonat que aprendre no consisteix a estudiar a la universitat, té més a veure amb la teva experiència i en com desenvolupes el teu treball”, comenta l’artista.
Mentre estudiava, la Kefah també escrivia històries en una revista infantil publicada pel Ministeri de Cultura. L'artista no fa dibuixos destinats a infants, només relats, “perquè pintar per a nens requereix un tipus de mentalitat totalment diferent” que ella, assegura, no posseeix. Durant aquests anys, a més, la Kefah va publicar dos llibres infantils, i el 2012 va guanyar el premi al millor escriptor per a nens de tot el món àrab. En aquell any també es va graduar, i va poder acomiadar-se definitivament de la universitat.
Un dels relats infantils de la Kefah //
Imatge cedida per Kefah Ali Deeb
Tot i treballar en una institució del règim, la Kefah considera que la censura donava cert marge per a l’expressió crítica: “En general a Síria és molt millor no involucrar-se en la política -reconeix l’artista-, i tampoc pots criticar el president o els seus serveis secrets. Però sí que pots criticar al ministre de cultura, per exemple”. Amb tot, quan la revolució va començar el 2011, ella no va dubtar a participar-hi, i es va unir al Comitè de Coordinació Nacional pel Canvi Democràtic, una organització opositora que convocava manifestacions i treballava per la implementació d’una democràcia al país.
A causa d’aquest activisme polític, la Kefah va ser empresonada quatre vegades, i va ser per això que a finals del 2013 va decidir marxar de Síria.
Durant aquests dos anys d’activitat revolucionària, la Kefah no havia pintat gairebé cap obra nova: “Em passava tota l’estona al carrer i no tenia temps de fer res més”, recorda. Tampoc hauria estat capaç d’utilitzar la pintura políticament: “Amb la política soc molt dura, però amb la pintura i l’escriptura soc una persona completament diferent, més romàntica, més relaxada”.
A més, l’art de la Kefah prové “d’un moment creatiu sobtat”, i per tant li és impossible transmetre un missatge concret pensat amb anterioritat, sigui polític o de qualsevol altre tipus: “No sé com exposar idees prefixades a través del meu art, jo faig art segons com em sento”, explica. De fet, a vegades la inspiració la porta a sortir-se de l’esbós que ella mateixa havia traçat abans de fer l’obra, perquè quan agafa el pinzell “la pintura” la porta “sobtadament a un altre lloc”.
La Kefah, doncs, no permet que res posi límits a la seva inspiració: ni les conviccions polítiques, ni les regles compositives que li ensenyaven a la universitat, ni tan sols les seves pròpies idees abans de pintar. En aquest sentit, el missatge que vol transmetre sempre ha estat el mateix: “ L’únic que vull dir amb el meu art és que soc una persona lliure”, afirma.
"Faig art segons com em sento" // Imatge cedida per Kefah Ali Deeb
La Kefah va intentar mantenir-se fidel a aquest ideal un cop va marxar de Síria. Primer va anar al Líban i després a Dubai, on va intentar aconseguir feina i continuar pintant. Però el resultat final de les seves obres no la satisfeia: “Em sentia molt perduda, perquè l’art està connectat amb l’espai, amb l'atmosfera de la teva situació -assenyala l’artista-. Jo em sentia confosa, i el meu art també era molt confós”.
L’any 2014 es va traslladar a viure a Berlín, i la cosa va empitjorar encara més. Durant el primer any a Alemanya, la Kefah va estar molt atabalada intentant aconseguir el dret d’asil per poder quedar-s’hi a viure, i l’angoixa que això li provocava li va impossibilitar concentrar-se en el seu art o en qualsevol altra cosa: “Durant el primer any no vaig fer res amb la meva vida, amb prou feines vaig llegir uns quants llibres i vaig cosir una mica”, recorda.
Després d’aconseguir el permís d’asil, la seva situació va millorar notablement, però seguia sense poder pintar. Hi havia alguna cosa d’ella mateixa que trobava a faltar. “Potser em sentia encara sota molta pressió, o traumatitzada -apunta la Kefah-. Per pintar necessites temps i espai dins la teva ment, però per mi era molt difícil trobar aquest espai en el meu interior”.
És per això que la Kefah va abandonar la pintura i va començar a escriure. “L’escriptura no necessita tantes regles, i això em va ajudar molt a relaxar-me”, comenta. Escriure també l’ha ajudat a desfogar-se i a treure tota la pressió sobre el paper, que ara s’ha convertit en el seu nou llenç, un espai que amb la pintura creia haver perdut, on pot expressar totes les seves emocions.
L’escriptura, de fet, és una part essencial en la vida de la Kefah, igual que abans ho va ser la pintura: actualment es troba treballant en el seu tercer llibre, i des de 2016 escriu una columna setmanal al diari alemany Die Tageszeitung. El contingut de les seves columnes tampoc és premeditat, la Kefah simplement escriu el que sent, sense voler transmetre cap missatge. Per ella, allò que altres persones vulguin interpretar dels seus escrits “és cosa seva”.
Tanmateix, últimament està molt interessada a escriure sobre els seus records: “He perdut molts detalls dels anys de la revolució -confessa-. Crec que és una espècie de mecanisme d’autodefensa contra els meus sentiments”. Amb l’escriptura, la Kefah té l’esperança de poder rescatar totes aquestes memòries de l’oblit.
Amb tot, la Kefah no creu que les seves columnes ajudin a conscienciar sobre la situació a Síria o a mostrar l’art i la cultura del país: “No puc dir que presento els sirians perquè amb prou feines em presento a mi mateixa; a vegades fins i tot em contradic -sosté-. Per poder presentar la situació a Síria necessitaríem un milió d’obres, perquè cadascú tindria la seva perspectiva”.
La Kefah no ha renunciat a la pintura. D’ençà que està a Alemanya ha participat en dues exposicions com a pintora, una d’elles a la Biennal de Berlín. “Sé que vull reprendre la pintura en algun moment -explica l’artista-. Tinc moltes idees al meu cap, però sento que aquest no és el moment per plasmar-les al llenç”.
Mentrestant, l’escriptora ha engegat altres projectes a banda de l’escriptura. Actualment, l’artista edita la secció àrab de la web de Handbook Germany, una organització que dona suport a refugiats nouvinguts que s’estan instal·lant a Alemanya. Ofereixen classes d’alemany, assessorament legal i cursos de formació per poder trobar feina més fàcilment.
A més, la Kefah ha començat a realitzar tallers d’art amb dones refugiades, on les ensenya a pintar i a dibuixar, i les anima a expressar les seves emocions. D’aquesta manera “es poden relaxar, treure tota la pressió i respirar”, segons l’artista. Aquests tallers, a més, són una oportunitat perquè les dones puguin explicar-se secrets i sentiments que han d’ocultar a casa seva. “Això passa especialment amb persones que vénen de famílies religioses molt estrictes, on hi ha massa coses que estan prohibides”, assegura l’escriptora.
L’art, per tant, no és l’únic important en aquests tallers. També els tours del Museu de Pèrgam van més enllà de descobrir les obres d’arts exposades: “A vegades parlem de coses personals molt profundes -comenta la Kefah-. Hi ha alguns que vénen tancats en si mateixos i se’n van de la mateixa manera. Per mi, si he pogut ajudar una persona, ja ho considero tot un èxit”.
Però hi ha una contradicció molt gran en el Museu de Pèrgam, i és que la major part de l’art que conté no és alemany. El tour de la Kefah inclou la secció d’art de l’Orient Mitjà preislàmic, amb obres que provenen de l’antiga Mesopotàmia, Sumèria, Babilònia, Assíria i Anatòlia. Totes aquestes peces van arribar a Berlín gràcies a l'espoli efectuat per les potències europees durant l'època colonial, entre els segles XIX i XX, i són molts els que ara demanen que aquest art torni al seu lloc d’origen.
Com a siriana i com a artista, la Kefah considera que és una llàstima que les obres que mostra no estiguin al seu país, però també reconeix que “aquí les obres estan segures i són apreciades per persones de tot el món”. Per ella, l’entorn del museu berlinès permet que tothom pugui gaudir d’aquest art i aprendre més coses sobre la seva cultura. “Després de tot -assegura-, aquestes obres no només són patrimoni de Síria, també són patrimoni de tota la humanitat”. Per ella, la porta d’Ishtar ha d’estar oberta a tots els visitants, perquè tothom té dret a endinsar-se en les promeses de l’art. Igual que Ishtar, la Kefah també ha sabut trobar el seu lloc a Berlín, però això no vol dir que renunciï a la seva herència siriana: “Si no tens arrels, tampoc podràs tenir branques”, afirma.
