× Cultura i Síria Artistes Qui som? Contacte

KHALED BARAKEH

Artista conceptual

“La cultura siriana m’ha fet qui soc, però és una cultura que ja no em representa”

01 Desconnexió

Durant els tres mesos que va viure a Frankfurt, el Khaled Barakeh va estar-se en un pis on tots els mobles flotaven. L’artista va decidir agafar totes les cadires, les taules i els llits, i penjar-los de llargs fils de pesca clavats al sostre, de manera que el mobiliari es balancejava uns centímetres per sobre del terra. Aquesta instal·lació la va titular On the Ropes (‘Sobre les cordes’), i la nit de la seva inauguració va convidar a diversos músics que van tocar una peça melòdica, Sons de precarietat.


“Volia expressar la meva inestabilitat, volia explicar al món com em sentia”, explica. Pel Khaled, l’ésser humà té dues maneres de viure la seva vida, a través del “ser” o del “fer”. “Jo estava molt concentrat en el ser, molt endins en mi mateix, i per poder sortir a fora necessitava obrir-me al fer”. Amb aquest projecte, l’artista va estar atrafegat durant moltes setmanes, i tota aquesta activitat li va permetre distreure’s del seu interior. “Això em va ajudar moltíssim”, recorda el Khaled.



Aquesta era la primera obra en què expressava de forma tan palesa la seva vulnerabilitat. Amb tot, ell ja era molt conscient que l’art és “l’única manera” de transmetre emocions difícils. I l’art contemporani, basat en les idees, l’experimentació i el trencament dels models tradicionals, va ser un llenguatge que es va emmotllar ràpidament a les seves necessitats.


En realitat, però, la seva primera aproximació a l’art no van ser les idees modernes, ni tan sols la pintura clàssica: va ser la cal·ligrafia àrab tradicional. Nascut als Alts del Golan però criat a Damasc, el Khaled mai va estar especialment interessat en el dibuix. Ell reconeix que tenia una predisposició innata cap a l’art, però assegura que el sistema educatiu sirià no fomentava les aptituds artístiques: “Només quan la meva família em va enviar un estiu a treballar amb un cal·lígraf em vaig començar a interessar de veritat en el dibuix”, relata l’artista. Més tard, durant el servei militar, el règim va utilitzar les seves habilitats perquè dissenyés la propaganda de l’exèrcit.


Amb aquests antecedents, el Khaled va accedir a la Facultat de Belles Arts de Damasc per formar-se com a pintor. L’experiència el va decebre, perquè la major part de professors havien estudiat art a la Unió Soviètica durant la dècada de 1960 i 1970, i no havien canviat la seva forma d’ensenyar des d’aleshores. “No donaven cap oportunitat per desenvolupar el teu art”, assegura el Khaled. A més, els ideals estètics estaven congelats en el Renaixement italià: l’important era fer pintures boniques i harmonioses, en lloc d’expressar emocions o transmetre noves idees.


Un cop graduat, el Khaled es va trobar amb un panorama que el va descoratjar. El mercat de l’art a Síria estava controlat per unes poques galeries vinculades a institucions governamentals, i a més estava tot el sistema de la censura, que impedia als artistes expressar-se amb llibertat. “A Síria estàvem desconnectats del que artísticament estava passant a la resta del món”, comenta.


Això va acabar l’any 2008, quan el Khaled va venir a Europa a continuar els seus estudis artístics. Primer va anar a Dinamarca, a la Funen Art Academy d’Odense, i el 2013 es va traslladar a la Städelschule Art Academy de Frankfurt, a Alemanya. Aquestes dues experiències li van obrir els ulls a un nou món d’oportunitats i estils artístics.


“Quan vaig arribar a Europa vaig anar primer a París, i va ser un autèntic xoc -explica l’artista-. Allà l’art parlava un llenguatge que jo no sabia que podia parlar”. Davant les propostes innovadores de l’art contemporani, el Khaled sentia que les seves obres “tot i ser apreciades, no eren gaire avançades”. A més, el pintor es va sorprendre molt de la llibertat dels artistes europeus, no només pel que fa a la manca de censura, sinó també per la llibertat del material: “Els artistes no estaven compromesos amb un únic estil o amb un únic mitjà”, remarca.


El Khaled sentia que havia d’aprendre aquest nou llenguatge, que no podia tornar a les regles acadèmiques tradicionals que havia après a Síria. Per això va deixar enrere la pintura i es va llençar a experimentar amb l’art conceptual.

02 Revolució a distància

Quan la revolució va esclatar el 2011, el Khaled encara es trobava estudiant a Dinamarca. Tanmateix, se sentia molt proper als fets que sacsejaven el seu país natal, tot gràcies a les xarxes socials.


Si abans el règim havia restringit l’ús d’internet entre la població civil, després del 2011 el govern d’Assad va decidir obrir per primer cop les portes del ciberespai: “D’aquesta manera podien espiar la gent”, explica el Khaled. Segons ell, al principi la ciutadania pensava que les xarxes socials eren un lloc segur per expressar les seves opinions, però en realitat es tractava d’una eina utilitzada pel règim per identificar opositors polítics.


Amb tot, les xarxes socials van tenir un gran impacte en els artistes sirians, perquè per primer cop disposaven d’una plataforma al marge de la censura i de les galeries oficials on poder tenir una relació directa amb l’audiència. A més, les notícies sobre la revolució van generar un nou interès internacional cap a Síria, també cap a la seva cultura i el seu art. “Gràcies a tot això molts artistes van començar a crear obres amb una mentalitat diferent i amb una nova llibertat”, recorda el Khaled. En poques paraules, els sirians “havien aconseguit trencar la barrera de la por”.


Segons el Khaled, “la revolució no afectava només la situació política, no es tractava simplement de substituir un règim per un altre”. El verdaderament important era desencadenar una “revolució personal” en l’interior de cadascú, i així trobar la valentia per “buscar nous llenguatges, noves idees, noves formes de fer art”.


“El món virtual era l’única forma que tenia la gent per canalitzar les seves veus i el seu patiment al món” // Imatge cedida per Khaled Barakeh


I tot això va ser possible gràcies a les xarxes socials. Per aquest motiu, durant els primers mesos de la revolució el Khaled va promoure la creació d’una “república virtual paral·lela” a espais web com Facebook: “El món virtual era l’única forma que tenia la gent per canalitzar les seves veus i el seu patiment al món”, assenyala l’artista. A més, com que el dret de reunió estava prohibit pel règim, els revolucionaris utilitzaven l’entorn digital per posar-se en contacte els uns amb els altres, planificar manifestacions i compartir experiències. El Khaled volia participar en tot això des d’Europa, i va decidir organitzar l’espai virtual per poder facilitar aquestes connexions.


En canvi, mai va voler utilitzar el seu art en favor de la revolució. Al principi va realitzar algunes peces d’art digital de forma anònima, destinades a les xarxes socials, però de seguida va notar que les feia “pensant només en l’audiència de Facebook”. “Com que les xarxes socials permeten una relació directa entre l’artista i el públic, tu reps directament les opinions de la gent, sense cap filtre, i això t’afecta emocionalment”.


A més, el Khaled es va adonar que el seu art es tornava popular no pel contingut, la tècnica o la creativitat, sinó només perquè era un símbol de la situació siriana: “Em sentia perdut; no sabia si la gent donava suport al meu art o només a la causa”, recorda. També se sentia cada cop més incòmode publicant obres sobre el tema, perquè “sentia que era incorrecte treure benefici a costa del patiment de la resta”.


És per tot això que va decidir abandonar l’art relacionat amb la revolució: “Em volia demostrar a mí mateix que em podia convertir en artista sense dependre de la causa, només perquè el que feia era interessant”, apunta.


El Khaled va mantenir aquesta decisió durant tres anys, però a principis del 2015 es va adonar que la guerra de Síria començava a desaparèixer dels mitjans de comunicació i de les ments de la gent. El conflicte havia passat a formar part del soroll mediàtic de cada dia, i els seus horrors ja no impactaven tant en l’opinió pública.


En aquells moments l’artista ja era a Berlín, però se sentia molt desarrelat de l’espai on vivia: “Físicament era aquí, però emocionalment a Síria”. I com que no podia tornar al seu país natal, el Khaled va decidir engegar un projecte diferent de tot el que havia fet fins aleshores: va portar un trosset de Síria a Berlín, concretament, un na’ash, un taüt.


El na’ash és un element indispensable en el ritual funerari tradicional sirià. Es tracta d’un taüt de fusta obert, de caràcter sagrat, que és utilitzat per diverses persones en el seu últim viatge de la vida a la mort. Els funerals són una de les poques ocasions en què la gent pot reunir-se al carrer sense el permís estatal. El Khaled volia transmetre als europeus la importància d’aquest esdeveniment, així com el coratge de la població siriana, que encara tenia la valentia d’unir-se enmig del patiment per acomiadar-se dels seus morts.


L’artista volia expressar tot això i presentar-ho als museus i a les galeries, però també ho va fer per si mateix, perquè volia sentir-se “connectat” amb Síria, no només amb els horrors de la mort i de la guerra, també amb “l’energia” del seu poble, que a ell tant li havia impressionat.


El viatge del na’ash fins a Berlín va ser tota una aventura. El Khaled va haver de demanar ajuda a un sheikh, un líder religiós local, que va contactar a gent disposada a treure un na’ash de Síria. El taüt va haver de viatjar en trossos petits perquè es pogués traficar dissimuladament, ja que hi havia el perill que no arribés a travessar la frontera.


Regarding the Pain of Others ('En relació al dolor dels altres') // Imatge cedida per Khaled Barakeh


Un cop el va rebre, el Khaled va reconstruir les fustes del na’ash en forma de tro. La seva intenció era honrar així a les 135 víctimes que la guerra s’havia emportat i que aquell taüt havia acompanyat en el seu últim viatge. Era una manera de dir que el seu sacrifici no cauria en l’oblit, que la seva mort també podia tenir el poder de canviar les coses.


En aquest sentit, el Khaled considera que l’art és la millor forma de parlar sobre aquest tipus de realitats dures, tan plenes de sofriment: “L’art és la millor manera de transmetre això perquè ho fa d’una manera que la gent pot realment connectar amb el missatge -explica-. L’art juga amb emocions, i tot el que està relacionat amb les emocions es queda amb nosaltres i no ho oblidem mai”.

03 Identitats

El 2015 també va ser l’any en què els sirians es van dirigir a Europa de forma massiva, amb l’objectiu de trobar un lloc segur on començar una nova vida. Llavors, molta gent de l’entorn artístic del Khaled li va demanar que proposés noms d’artistes sirians perquè estaven interessats a preparar exposicions col·laboratives amb ells. Però el Khaled es va adonar que no sabia ben bé a qui podia mencionar: “No sabia quants artistes vivien a Síria ni quants vivien a fora; ja no teníem una escena cultural siriana a causa de la migració”. Per això va pensar que seria una bona idea crear una plataforma que pogués posar en contacte als artistes sirians d’arreu del món, dins i fora de Síria, i poder reconstruir així el panorama artístic del país.


Així va néixer Co.Culture, una plataforma digital que busca “preservar l’herència cultural siriana” i, alhora, observar com aquesta mateixa herència es transforma i es barreja amb la nova societat que l’ha acollit. A més, el projecte permet que els artistes sirians puguin col·laborar en projectes comuns, com la Syrian Biennale, una exposició mòbil que vol seguir les rutes dels refugiats per Europa. “Volem mostrar la cultura i la música de la nostra comunitat, no només els problemes”, explica el Khaled. D’aquesta manera, pensen que podran ajudar en la integració de la comunitat siriana a Europa.


Co.Culture també pretén donar als artistes sirians un espai comú on poder donar-se a conèixer professionalment. “S’han de presentar d’una manera que coincideixi amb el seu llenguatge i la seva forma de fer art -assenyala el Khaled-. Això pot ser un obstacle, perquè molts cops aquesta presentació no coincideix amb els gustos occidentals”. En aquest sentit, el Khaled i el seu equip ofereixen assessorament als artistes perquè la forma en què s’obrin al públic occidental pugui ser fidel a les seves idees o al seu estil.


Però això no sempre és possible. Un exemple és el mateix nom del projecte, que al principi es deia Syrian Cultural Index: “El banc ens va denegar la subvenció perquè el títol tenia la paraula Síria. Això va ser pura discriminació, però finalment vam haver de canviar el nom”.


Malgrat aquests episodis puntuals de racisme, el Khaled considera que ser artista l’ha ajudat a fer-se un lloc dins la societat europea. “Amb l’art puc canalitzar la meva veu, puc explicar la meva història i qui soc -explica l’artista-. L’art m’ajuda a integrar-me, perquè gràcies a ell puc ser escoltat”. Per això, anima a tots els artistes sirians a sortir de Síria perquè trobin la seva pròpia veu i puguin experimentar amb nous estils sense la por de la censura. “A la resta del món, l’escena artística siriana està viva per primer cop a la història”, afirma amb orgull.


En aquest sentit, el Khaled té una obra pictòrica molt interessant, I Haven’t Slept for Centuries (‘No he dormit des de fa segles’), un gran llenç que l’artista ha omplert dels segells, les vises i les denegacions que acumulaven les pàgines del seu antic passaport sirià. Totes aquestes formes es barregen i es superposen les unes amb les altres formant una enorme taca negra on la mirada de l’espectador es perd.

I Haven't Slept for Centuries ('No he dormit des de fa segles') // Imatge cedida per Khaled Barakeh


A l’obra s’hi poden apreciar segells de Síria, de França, de Dinamarca, d’Alemanya… On queda llavors la seva identitat? És el Khaled sirià o europeu? Ell assegura que té una “identitat mixta”, i que en tot cas es presenta com un “artista nascut a Síria”, però mai com un “artista sirià”: “Jo crec que nosaltres, com a individus, som més grans que una identitat”, comenta.


A més, el Khaled considera que no podria tornar a viure a Síria, tot i sentir-se encara molt lligat al seu país d’origen: “La cultura siriana m’ha fet qui soc, però és una cultura que ja no em representa”, sosté.


Tanmateix, l’artista persisteix a trobar punts de contacte entre la comunitat siriana i l’europea. El seu últim projecte, sense anar més lluny, consisteix a escriure la Constitució Alemanya en àrab utilitzant les antigues tècniques de cal·ligrafia que li van obrir les portes al món de l’art quan encara era un nen: es tracta d’una tornada als orígens per així fusionar els dos mons, l’oriental i l’occidental, que es donen la mà a la nova obra del Khaled. La intenció és que els alemanys assumeixin que es tracta de l’Alcorà quan en realitat és la seva Constitució, mentre que els àrabs, en llegir una sèrie de lleis, també es pensaran que és el text sagrat islàmic. “Això crearà molta confusió, però a mí m’agrada aquest gir”, assegura amb un somriure.


Llegeix més històries

compartir: