Medhat Al-Daabal

01 Reinventant

Encara que des dels 17 anys ja tenia clar que volia dedicar-se al món de la dansa, el Medhat Aldaabal va decidir estudiar a l’Institut Clínic per a Extremitats Artificials. La professió a què s’encaminava amb aquests estudis estava ben allunyada del món artístic, però que treballés en la fabricació de pròtesis era el desig del seu pare, i també el del seu avi. Així, va aprendre a fer cames ortopèdiques, mandíbules postisses i altres parts del cos. Però davant la rigidesa de les extremitats artificials, el Medhat va escollir el moviment dels cossos reals, la música i l’expressió de la dansa. Va ser inevitable: just després de graduar-se, va donar l’esquena a la tradició familiar i va entrar a l’Institut d’Arts Dramàtiques de Damasc per convertir-se en ballarí professional.

La lluita acabava de començar. “No és fàcil ballar a Síria”, recorda el Medhat. “La gent té diferents maneres d’entendre la dansa, no ho accepten fàcilment”. Tanmateix, el país compta amb un ball tradicional molt arrelat en la societat: el dabke.

D’orígens incerts, el dabke és un ball comú en diversos països del Llevant mediterrani, com el Líban, Palestina, Síria, Jordània i l’Iraq. Alguns pensen que la dansa prové del món fenici antic, però es desconeix quin és el període exacte en què va sorgir. En àrab la paraula significa “fer cops de peu al terra”, una referència al relat folklòric que explica com va aparèixer.

Segons aquesta història, la gent va començar a ballar el dabke quan havien d’arreglar el sostre de fang de les cases, que sovint es desfeia després de les pluges. Per endurir l’estructura i expulsar l’aigua, les persones havien d’aplanar la massa de fang donant fortes trepitjades durant tot el dia. Es tractava d’una tasca feixuga i monòtona, i per fer-la més amena aviat van sorgir cançons i ritmes a partir del soroll coordinat de les trepitjades, que va acabar esdevenint una dansa. Més endavant, el dabke va traslladar-se als carrers, perquè per premsar el paviment de pedra i sorra també calia estar-se moltes hores fent cops de peu al terra.

Amb el temps, el dabke va sortir de l’àmbit constructiu on va néixer, i es va convertir en un element essencial dels casaments i les festes a diversos països àrabs. Ballar conjuntament aquesta dansa permetia oblidar les disputes familiars i les discussions amb amics, i esdevenir fins i tot una oportunitat pel galanteig. Com explica el Medhat, “l’amor no era una cosa acceptable en aquella època. Primer venia el matrimoni, i després l’amor. Però amb el dabke dues persones que s’agradaven podien estar l’una al costat de l’altra, tocar-se les mans i mirar-se als ulls”. En aquest sentit, el noi era el que acostumava a fer sempre el primer pas: “A Síria és l’home el qui ha de sortir al carrer i ballar davant la dona, és el que es considera valent i atrevit”, explica el Medhat. És per això que al país àrab el ball està més relacionat amb l’esfera masculina que la femenina, a diferència del què és comú als països occidentals.

El Medhat estava familiaritzat amb el dabke des de petit, però l’interès per la dansa va arribar més tard, a l’adolescència, mentre estava jugant al billar en una “escola de lleure”, una mena d’esplais repartits per tota Síria on els estudiants podien aprendre esports i altres activitats. “Una tarda els meus amics i jo vam veure tres noies guapes que baixaven al soterrani de l’escola -recorda el Medhat-, les vam seguir i ens va obrir la porta el seu professor de dansa. Teníem 17 anys, i de seguida vam començar a dir-li que ballàvem molt bé i que al dabke érem increïbles. El professor va somriure i ens va convidar a tornar el dia següent”.

Així, el Medhat va començar a aprendre nous moviments i noves tècniques, però aviat això no va ser suficient. Ell volia ser més flexible, ser capaç de fer més estiraments i conèixer altres tipus de danses: havia trobat la seva passió. “L’interès per les tres noies havia desaparegut”, confessa entre rialles.

A la universitat va aprendre tots els estils de dansa: breakdance, hip-hop, modern, clàssic i ballet, tot i que el dabke tenia una importància preeminent en el pla d’estudis. Però el Medhat i els seus companys no es limitaven a reproduir les formes tradicionals d’aquesta dansa, sinó que li donaven un enfocament més innovador, una cosa que no sempre agradava al públic: “Els havíem de fer entendre que nosaltres ballàvem dabke, que és una cosa que ells ja coneixien i estimaven, però que l’havíem desenvolupat, l’havíem fet més bonic”.

La reticència del públic no era l’única cosa a la qual s’havien d’enfrontar. El Medhat ens assegura que els espectacles que feien no tenien cap contingut polític, però el règim d’Assad mirava amb desconfiança els ballarins de la universitat. Per poder actuar al Palau de l’Òpera de Damasc, tots els ballarins havien d’acreditar que no havien comès crims polítics i portar a terme moltes gestions policials. El contingut de l’espectacle també havia de rebre l’aprovació institucional abans de l’estrena. És per això que feien gairebé totes les seves exhibicions dins de la mateixa universitat, sense involucrar les autoritats del règim. Més endavant, quan va esclatar la revolució, van mantenir el mateix tarannà neutral: “En aquell moment no volíem posicionar-nos, ni tampoc haver d’escollir un bàndol”, explica el Medhat.

02 Un llenguatge d’emocions

L’ésser humà és una criatura que balla: des de les danses rituals de l’Antiguitat, passant pels grans balls aristocràtics de Versalles i arribant a les discoteques modernes, la vida social humana està repleta d’ocasions on la dansa és la protagonista. Ballem per diversió, per connectar amb forces sobrenaturals, ballem d’alegria i ballem per cridar l’atenció, per seduir o impressionar els nostres semblants.

El Medhat balla per “dir coses que ningú pugui jutjar”. Segons ell, el moviment corporal permet moltes interpretacions diferents, i l’espectador el pot copsar i sentir com ell vulgui. El llenguatge corporal ofereix oportunitats més interessants que el verbal, perquè les paraules generen rebuig o acord, mentre que el ball només desperta sentiments.

Ballar és també una forma de canalitzar les seves emocions: “A tothom li va bé anar a un psicòleg, però com a ballarí crec que les meves necessitats d’anar a una consulta són menors”, assenyala. Amb els moviments del cos, el Medhat pot expressar la seva fúria, la seva alegria, i també les seves pors i frustracions.

Amb la guerra, tanmateix, es va fer cada cop més difícil trobar un espai on transmetre tot això. En acabar la universitat, el Medhat no va poder trobar feina com a ballarí, tot i que al país hi havia nombroses companyies de dabke i dues més que combinaven dabke i ballet. Però la situació al país havia perjudicat molt el món del teatre i la dansa, i els projectes escassejaven. És per això que a finals de juny del 2014 el Medhat va decidir marxar de Síria.

Primer va anar al Líban gràcies a un amic taxista que feia la ruta Damasc-Beirut. Amb ell va poder travessar la frontera entre els dos països de forma gratuïta. De Beirut va saltar a Istanbul, i allà es va unir a un grup de joves sirians per anar caminant fins a Grècia. A Tessalònica va passar tres mesos molt durs, sense feina i vivint al carrer. Per això va decidir traslladar-se a Atenes, on va poder sobreviure fent de contacte entre les xarxes de traficants i la comunitat siriana de la ciutat, que necessitava adquirir documentació falsa per així poder entrar a Europa. Més endavant, el mateix Medhat va aconseguir un d’aquests documents falsos per volar fins a París i després cap a Berlín, on va sol·licitar l’asil.

La capital alemanya el va sorprendre. “És molt més del què m’esperava -explica-. La majoria de gent no em tracta amb llàstima ni em mira com un refugiat”. També ha rebut molt de suport com a ballarí: actualment col·labora amb la companyia de dansa contemporània Sasha Waltz, ha fundat la seva pròpia companyia i ha realitzat molts projectes personals amb altres coreògrafs. Un d’aquests espectacles és Amal ('Esperança' en àrab), i que va dur a terme amb tres ballarins sirians més. La coreografia volia expressar l’experiència de la guerra i la fugida, i com l’individu pot retrobar l’esperança després del patiment i de la pèrdua de la llar.

La realitat de l’exili és un tema primordial a Amal, però el Medhat té clar que no vol transmetre un missatge polític amb el seu art: “No vull utilitzar el fet de ser sirià i refugiat per publicitar la meva dansa. Vull que la gent vingui a veure’m ballar perquè em consideri un artista, no un refugiat”.

03 Tradició i integració

Ara, el Medhat està treballant en el seu següent projecte, Sleeping Memories ('Records adormits'), un show internacional amb ballarins que provenen d’arreu del món. A més, també ha impulsat la creació d’un grup de dabke a Berlín, la Dabke Community, que combina els moviments tradicionals amb la dansa contemporània, tot buscant un nou estil. Amb això, l’artista vol demostrar a la societat europea que els sirians no només són “pobra gent”, sinó que també tenen “grans tradicions”. Per ell, la integració no consisteix simplement a aprendre i adaptar-se als costums del nou país que l’ha acollit: “També tenim el deure d’ensenyar als europeus la nostra cultura, de manera que ells aprenen de nosaltres i nosaltres d’ells; és un benefici doble”.

Per participar en la Dabke Community, per tant, no cal ser sirià ni de cap nacionalitat concreta. Tothom està convidat a sumar-se i aprendre aquesta dansa aràbiga, perquè l’art no entén de fronteres. Com diu el Medhat, “no necessitem ni conèixer els nostres noms, perquè el simple fet de ballar ja ens serveix per ser feliços l’un amb l’altre, per somriure i per sentir-nos units”.

Ser artista ha permès al Medhat poder integrar-se amb rapidesa a la societat berlinesa. Malgrat les diferències d’estil o la diversitat de cultures, “el llenguatge de l’art és el mateix a tot arreu, i això facilita molt l’entrada a una comunitat nova”. Assistir a les classes de dansa també ha estat fonamental, perquè allà ha pogut fer molts amics ràpidament, ja siguin sirians, alemanys o d’altres indrets del món.

Aquest clima tan divers i internacional també el va sorprendre molt quan va arribar a Berlín: “El panorama de la dansa aquí és molt ric. Cada dia surten coses noves, i jo aprenc més i més”. A més, els ciutadans berlinesos tenen molta curiositat per conèixer noves formes d’art, i són conscients que “els nous artistes aporten vida a la ciutat”, apunta l’artista. En canvi, l’escena artística a Síria era molt més tancada, i encara ho és més ara amb la guerra. Tot i això, els ballarins que s’han quedat al país “continuen lluitant per fer nous projectes”. Amb tot, el Medhat ho té clar: “Mai tornaria a Síria -afirma, rotund-. Si pogués portar la meva família aquí, esborraria el país del mapa”.

Medhat Al-Daabal

Ballarí

Medhat
Al-Daabal