× Cultura i Síria Artistes Qui som? Contacte

Michaele Daoud

Pintor i artista visual

“Sense dolor no pot haver-hi una nova vida”

01 Sentir-se diferent

El Michaele Daoud no busca la bellesa a les seves pintures. O com a mínim no la bellesa entesa com a harmonies de colors, perspectives o paisatges agradables. De fet, ell mateix reconeix que els seus quadres són habitualment tristos: li agrada barrejar colors però les figures sempre tenen expressions apagades o melancòliques, perquè per ell la tristesa no és un sentiment del qual es pugui fugir.


“Necessitem fer front a la tristesa, necessitem acceptar-la i abraçar-la, perquè només així podrem deixar que apareguin altres emocions”, explica. I pel Michaele, l’art és el millor espai per reunir-se amb aquest sentiment, dialogar amb ell i finalment superar-lo.


Però l’impuls artístic estava present en ell des de ben petit, molt abans que aparegués la tristesa. Ja a la llar d'infants, l’únic que feia era dibuixar en un racó. Més endavant, el seu pare va haver de fer un viatge de negocis a França, i va tornar amb làmines de quadres famosos que el Michaele penjava a l’habitació per reproduir-los a la seva llibreta. Quan els seus germans grans van presentar-se a l’examen d’accés de la Facultat d’Arquitectura van córrer a demanar-li ajuda: havien de fer una prova de dibuix per demostrar que coneixien les formes i les perspectives, i sabien que en aquell tema el millor mestre era el Michaele, encara que llavors només tingués 13 anys.


I Am Not This Hair ('No soc aquests cabells') // Cedida per Michaele Daoud

“Era un moment en què em sentia molt diferent de la meva família i de la meva cultura”, recorda. Créixer a Síria mentre descobria la seva identitat queer va ser molt difícil, ja que qualsevol referència pública a l’homosexualitat o al sexe en general estava mal vista socialment. De fet, l’article 520 del Codi Penal sirià prohibeix explícitament “les relacions carnals contra l’ordre de la natura”, i preveu condemnes de fins a tres anys de presó.


A més, internet era una cosa encara molt nova, especialment a l’Orient Mitjà, i per això li va costar trobar models o simplement altres persones amb què identificar-se o poder parlar d’allò que li estava passant. “Pintar era l’única manera que tenia per expressar-ho de forma lliure”, relata el Michaele.


Hi havia una segona barrera entre ell i la resta de joves de la seva edat: el Michaele havia nascut a Síria, i els seus pares eren sirians, però la seva família es va traslladar a Egipte quan ell tenia vuit mesos, i va passar allà els primers anys de la seva infància. Això vol dir que ell parlava el dialecte àrab egipci, no el sirià. “Era al meu país, a casa meva, però a vegades em sentia un estranger”, assenyala.


Quan va esclatar la revolució, el Michaele ja havia deixat enrere les inseguretats adolescents. Volia parlar sobre la seva experiència queer i sobre els problemes de la societat siriana, però la por a l’empresonament i a la censura encara estaven molt presents. A més, el seu pare treballava com a funcionari d’alt rang al Partit Baas, la formació única que governa Síria des de 1963, i ell no volia perjudicar la posició de la seva família al règim. És per això que va decidir abordar una nova temàtica als seus quadres: la situació de la dona.


“També era perillós parlar sobre les dones a Síria”, explica el Michaele, encara que reconeix que no tant com parlar sobre temàtiques LGBT. A més, l’artista se sentia molt proper als problemes del sexe femení i a les seves reivindicacions dins la societat àrab: “A través de les dones vaig trobar una narrativa per poder parlar sobre mi mateix”, apunta.


El 2012 el Michaele va decidir anar més enllà, i va presentar la seva primera obra de caràcter polític. Era una pintura de dues mans que s’entrellaçaven tot creant una au fènix que renaixia de les seves cendres. “Volia transmetre un missatge amagat en favor de la unitat, perquè en aquell moment la revolució es començava a dividir”, recorda l’artista. Però l’obra li va generar molts problemes amb els seus professors de l’Institut de Belles Arts de Latakia, la seva ciutat natal, i va ser per aquest incident que, un any més tard, va decidir abandonar definitivament el país.


La seva primera parada va ser al Sudan, on va deixar de banda el seu estil més fosc per començar a introduir nous colors en les seves pintures. Volia parlar de la igualtat entre tots els éssers humans, sense importar el color de pell. Si els colors podien conviure a la seva paleta, per què no podíem fer-ho també les persones? Després d’aquest experiment, el Michaele es va traslladar a Istanbul, i més endavant a Europa, on va iniciar la seva verdadera transformació.


Quan va arribar a Berlín, el Michaele es va adonar que ja no podia crear. Sentia que no pertanyia “ni a aquesta ciutat ni a aquest temps”, i per això va començar a explorar camins que li permetessin establir altres formes de relació amb l’espai. Aquesta recerca el va fer fixar-se en el moviment del seu propi cos: “La pintura i els colors m’ajudaven a curar-me, però tot i això sentia que el meu cos encara havia d’alliberar-se de tota la tensió, perquè el cos també posseeix la seva memòria, una memòria molt rígida”.


Per poder enfrontar-s’hi, el pintor va descobrir que el llenguatge gestual era el seu millor aliat. Amb els gestos, comenta, l’espectador “és capaç de sentir” les seves “paraules” i els seus “pensaments”, encara que “sense entendre’ls del tot”. Per ell, aquest tipus d’art s’ha de sentir, no d’entendre. L’important és que l’espectador s’identifiqui amb aquestes emocions, o que l’impactin, o que el facin pensar en la seva mateixa experiència personal. No és un llenguatge verbal, ni tampoc pictòric, però pel Michaele és igualment poderós.


02 Llibertat trobada

A partir d’aleshores, els horitzons del seu art es van eixamplar i van abandonar les fronteres del llenç. D’ençà que ha arribat a Berlín, el Michaele no només fa exposicions de pintura, també realitza perfomances on barreja la dansa, les instal·lacions audiovisuals i les arts pictòriques, participa com a actor a curtmetratges, a obres de teatre, i també està interessat en les tècniques cinematogràfiques, el disseny, la comunicació… Tot això amb el suport d’institucions tan dispars com la Universitat de les Arts de Berlín, el teatre Maxim Gorki o l’escola Bauhaus.


“Se’m fa molt difícil escollir un únic mitjà”, reconeix. Per ell, tota aquesta barreja de tècniques artístiques li permet interactuar més amb el públic que observa les seves obres: “Amb el públic puc desenvolupar les meves emocions, perquè, al cap i a la fi, l’art és una experiència meva, però també és una experiència dels altres”, apunta el Michaele. En definitiva, l’art parla de les emocions de l’artista, i pot ajudar-lo a guarir-se d’experiències dures, però sense una altra mirada que ho rebi, sense la comunicació real, l’art perd bona part del seu valor.


"L’art és una experiència meva, però també és una experiència dels altres” // Cedida per Michaele Daoud


Aquest era el problema de l’art a Síria. La manca de llibertat d’expressió i la por a la censura feien impossible una autèntica comunicació. A més, el terme “art” es reduïa normalment a la pintura, i més concretament a la pintura clàssica, basada en la bellesa, el realisme i l’academicisme.


“Però aquest tipus de pintura no tenia cap idea al darrere -explica el Michaele- i jo ara estic interessat precisament en això, en la idea que vol transmetre l’obra d’art”. Amb les seves perfomances, doncs, l’artista vol fer reflexionar al públic i obrir les seves ments a noves idees i realitats.


Un exemple d’això és la seva exposició Ishtar: God in Exile, presentada l’any 2017. Ishtar era una deessa adorada a l’antiga civilització babilònica, que va ocupar els territoris actuals de Síria i Iraq. Ishtar era la deessa de l’amor i la fertilitat, però els relats mitològics explicaven que va haver de marxar a un llarg exili als regnes subterranis.



“Prenent aquesta narrativa el meu objectiu era transmetre al públic l’autèntica experiència de l’exili -assenyala el Michaele-. Per mi, va ser difícil preguntar-me què era l’exili, perquè és el mateix que preguntar-se què és la teva llar”. Per poder fer-ho, l’artista va combinar una exposició de pintures amb una perfomance feta per ell i un grup d’artistes el dia de la inauguració. “Crec que combinar els dos mitjans va ser massa per a l’audiència, però estic content de la crítica que vaig rebre”, comenta.


Així, el Michaele veu l’art com una bona manera d’humanitzar la situació dels sirians, tot explicant les realitats de l’exili i el desarrelament. D’aquesta manera pot demostrar que no són “només números”. Tanmateix, ell mateix explica que quan es tracta de Síria mai parla com a individu, sinó com a col·lectiu.


03 Expressió queer

Últimament el Michaele s’ha implicat en els esdeveniments de Spoken Word ('Paraula parlada' en anglès), que consisteixen en la declamació dramatitzada d’un poema, posant especial èmfasi en l’estètica dels sons i afegint qualsevol mena de ritme, com el hip-hop, el jazz… “Aquest mitjà em permet expressar amb claredat allò que penso”, explica el Michaele. També aquí vol experimentar amb la combinació de diferents gèneres: en les seves recitacions barreja el monòleg tràgic i el show còmic, i també cita fragments tant en àrab com en anglès. Segons ell, d’aquesta manera pot obrir la comunitat siriana a la resta de la societat berlinesa, creant esdeveniments on puguin participar àrabs i europeus per igual.


En una d’aquestes perfomances, el Michaele va utilitzar poesia escrita per autors sirians. El seu objectiu era crear a través de les paraules una narrativa queer i fer-la entendre a la seva audiència: “Estem vivint en un moment en què encara gran part de la comunitat àrab no és conscient de l’existència de la realitat queer”, afirma. A més, aquest tipus de temes no tenen veu ni vot a l’escena artística siriana, tal com denuncia el Michaele, perquè fins i tot en espais on la identitat LGBT és més acceptada, “allò queer es relaciona només amb la sexualitat i l’extremisme, i mai amb l’art. Però per mi la identitat queer forma part de la meva pròpia història”, relata el pintor. Per tant, extirpar-la de les seves obres no és una opció.



Aquesta no va ser la primera vegada que el Michaele havia parlat obertament de la seva identitat queer. Després de tants anys de silenci, arribar a Europa va suposar tota una alliberació. Per primer cop podia mostrar la seva identitat i fins i tot “sortir” del seu “gènere”, explorant formes d’expressió que deixessin enrere la dicotomia habitual entre home/dona. Això el va conduir a introduir-se al fenomen i l’estètica drag.


“A l’Orient Mitjà la comunitat queer està lluitant, però tot i això una persona LGBT ho té difícil per sobreviure”, afirma l’artista. Però davant la por i el secretisme que han de patir les persones LGBT als països àrabs, ell opta per fer el camí contrari, perquè pel Michaele el drag és també una forma de sobreviure: “És mostrar-se sense vergonya, dir aquest soc jo, forçar la resta a acceptar el què estan veient”.


"El drag és mostrar-se sense vergonya, dir aquest soc jo” //
Cedida per Michaele Daoud

Les drag-queen són artistes, generalment homes, que es vesteixen de dona i actuen amb una feminitat exagerada, portant vestuari i maquillatge provocatiu, i assumint els rols de gènere femenins amb un objectiu còmic, satíric o com a mer entreteniment. Sovint la figura de la drag-queen està associada a la cultura gai, però poden ser de qualsevol orientació sexual i identitat de gènere.


Adoptar el rol de drag-queen significa “anar als extrems i ser completament diferent”, però sobretot vol dir estar orgullós d’aquesta mateixa diferència. En les seves perfomances drag, l’artista diu a tothom que ha de “parar de fer el que està fent” i mirar-lo a ell: “Han de concentrar-se només en allò que estic fent, en com m’estic movent”.


El drag també l’ajuda a connectar amb el seu mateix gènere: “És una manera d’indagar dins de mi mateix i una forma d’apoderament, per mi i també pels altres”, explica.


04 Dolor i vida

Des que va arribar a Berlín, el Michaele ha realitzat projectes en diversitat de camps artístics, abordant una gran varietat de temes. En aquest sentit, ell defensa que tot artista sirià hauria de sortir de Síria per experimentar amb nous llenguatges i trobar la seva verdadera veu: “A Síria els artistes vivíem en una bombolla, i només podíem expressar-nos seguint el llenguatge del règim”, denuncia.


Totes aquestes experiències artístiques no han aconseguit que hagi deixat de banda la pintura tradicional. Ara li interessa experimentar amb l’estil surrealista, i utilitza colors molt intensos per crear contrastos en quadres de gran format. De fet, la seva última pintura, The Lightest Shade of Aflatoon ('L'ombra més clara d'Aflatoon'), és un tríptic de sis metres quadrats.


Amb totes aquestes obres, amb tots aquests mitjans, el Michaele continua intentant combatre la tristesa. A vegades això és massa dolorós, i molts cops ha decidit no anar a la inauguració d’una de les seves exposicions perquè se sentia massa vulnerable. Tot i això, el Michaele defensa que l’art val la pena, perquè “sense dolor no pot haver-hi una nova vida”.


Llegeix més històries

compartir: