Les dones són l’eix principal en què s’ha centrat la Nemat. “Escric sobre com els homes i les dones es poden completar l’un a l’altre com a parella”, explica. Té dues col·leccions d’històries: Wahshat Al-Jasad ('La solitud del cos') i Al-Nisa' ('Dones'). El més important, assegura, és que està “en contra del gènere”, però dona “suport a la parella”. Tot i això, l’escriptora també menciona altres temes com “el sexe i la religió, i a vegades l’economia”.
Portada de Wahshat Al-Jasad // Houssam Al Deen
Palestina també és un tema que ha estat cabdal en les seves obres. Tot i sentir la identitat palestina ben arrelada des de petita, l’escriptora amb prou feines coneixia com era aquest país o allò que quedava d’ell. De fet, la primera vegada que va trepitjar sòl palestí va ser el 2009, i això va significar un gir en la seva escriptura. “M’imaginava les històries del meu pare i el meu avi, la nació de la qual havien format part -recorda-. Somiava que aquesta nació era com la primavera, amb moltes flors, molt d’amor, moltes passions”.
Però aquests ideals es van veure esmicolats un cop va conèixer de primera mà la Palestina del segle XXI. “Hi havia molts militars, dones pobres als carrers venent verdures, gent malalta”, explica, encara trasbalsada. Des d’aleshores, ja no ha pogut tornar a escriure sobre Palestina perquè el xoc amb la realitat va fer que perdés l’energia i el coratge que li permetien parlar d’aquesta nació. “No és com em pensava”, lamenta.
Quan la Nemat escrivia a Síria, havia d’anar amb peus de plom. “No podia escriure res sobre el règim d’Assad perquè em matarien -assegura, amb una rialla sarcàstica-. Hi ha molts límits en la política, la religió i el sexe”. Però ella ja s’hi havia acostumat i seguia sempre la mateixa rutina: l’escriptora recorda que “primer ho escrivia tot” i “era lliure”, però quan volia editar el llibre, “ho revisava tot de nou” i “ho tornava a redactar”. “Em protegia a mi mateixa abans d’escriure qualsevol cosa”, afirma.
Malgrat els filtres que s’autoimposava, 22 pàgines van ser censurades d’una de les seves novel·les més conegudes, Al-Badad ('Esvaïment'). La periodista creu que això es deu al fet que, encara que el llibre parla dels palestins al Líban, també ho relaciona amb “el moviment revolucionari i la resistència, i les prohibicions religioses”, que són un “tabú”.
“Em protegia a mi mateixa abans d’escriure qualsevol
cosa” // Imatge cedida per Nemat Khaled
Amb l’inici de la revolució, la Nemat va atisbar un bri d’esperança: ara podria escriure amb més llibertat. Va publicar petites històries i textos en un diari. “Majoritàriament recollia opinions per entendre la revolució, l’exèrcit… Una mena de recerca per explicar a la gent què era diferent”, recorda. La periodista va escriure sobre “la vida i la mort sota tortura a Síria”. També va donar a conèixer com les vides de les persones es convertien en adhesius: quan algú moria en el marc de la revolució o la guerra, s’enganxaven pòsters a les parets anunciant-ho i explicant-ho. Vides que s’havien vist reduïdes a simples papers.
El periodisme, durant la revolució i els primers anys de la guerra que la Nemat va passar a Síria, estava molt contaminat. “Els periodistes-activistes pertanyen a un bàndol, sigui el del règim o el de l’oposició, i això implica que no escriuen 100% el que passa”, explica.
La Nemat també va escriure La pluja de la mort, on parla sobre “crear una essència dels cossos morts de la gent a causa de la guerra i la sang dels torturats”, d’intentar fer-ne quelcom que aturi “la guerra, la tortura i la mort”.
Però aquests relats van generar molts problemes a la periodista. Quan començava a temptejar la llibertat d’expressió, va rebre “amenaces de presó” per part dels serveis d’intel·ligència sirians, la mukhabarat, que la van acabar forçant a deixar Síria. Així, a finals del 2015 la Nemat va viatjar sola cap a Istanbul, on hi va passar entre 9 i 10 mesos. Després va desplaçar-se cap a Grècia, trepitjant l’illa de Samos i tot seguit Atenes, i va anar travessant el continent europeu fins a arribar finalment a Alemanya.
